Hem viscut un 14 d’abril, dissabte, ple d’actes de commemoració de la II República. 87 anys més tard, s’ha recordat què significaren aquells anys d’una forma d’estat democràtica, diferent, enfront de la monarquia borbònica ancorada en el passat. Un intent de modernitzar l’Estat espanyol, que iniciava una dècada, 1930, caracteritzada pel caciquisme, l’analfabetisme, la mortaldat infantil, el retard en l’escolarització, la sanitat, la cultura, en fi, en tots els aspectes socials respecte a altres estats europeus.

A Bunyola, Santa Maria, Alaró, Calvià, Porreres, Pollença, Sa Pobla, Montuïri, Binissalem, Manacor... Palma, també, i disculpeu si me n’he deixat algun, hem viscut un cap de setmana, de divendres a diumenge, amb actes de reconeixement a allò que va significar la II República, i de record i reconeixement a les persones que perderen la vida en la seva defensa. Dones i homes republicans de moltes tendències polítiques, des de la dreta democràtica fins al comunisme i l’anarquisme, passant pel socialisme, pel republicanisme i el laïcisme, una pluralitat d’idees, amb una de comuna, la democràcia. Dones i homes que perderen la vida, la llibertat pel simple fet de pensar i voler dur endavant una millora radical de la societat que visqueren.

Direu, nostàlgia de temps passat, reivindicació històrica... vigent avui en dia? La República com a forma d’Estat front a la monarquia? L’any 2018, en el segle XXI, aquí, a la nostra societat, podem reivindicar-la? La resposta és que sí, i a més amb força i carregada de raons.

Una República enfront d’una monarquia «parlamentària» com es defineix la que presideix l’Estat espanyol, una monarquia «instaurada» després de quaranta anys de dictadura franquista, amb la mateixa família, els Borbons, que hagueren d’anar a l’exili l’any 1931.

Un monarca, Felip VI, que no ha sabut fer el seu paper de Cap d’Estat, neutral, demòcrata. Un Cap d’Estat que no ha volgut mantenir-se al marge del conflicte territorial amb Catalunya i jugar el paper de mediador. Que ha apostat clarament per una opció, la del cap del govern del PP, negant el diàleg, reconeixent la força del poble al carrer. Un Cap d’Estat que s’ha dirigit a la ciutadania dos dies després del referèndum català, ignorant les agressions físiques a la ciutadania que pacíficament volia exercir un dret democràtic. Un Cap d’Estat que ha eludit qualsevol referència a la recerca d’una solució pacífica.

Un monarca que ha visitat Catalunya, els seus representants judicials i no ha convidat al President del Parlament català, sorgit d’unes eleccions democràtiques celebrades el 21 de desembre de l’any passat, ja amb l’aplicació de l’article 155 de la Constitució, un vertader estat d’excepció segons l'il·lustre catedràtic de dret constitucional Javier Pérez Royo.

Un monarca, fill d’un rei emèrit que ha fet avergonyir bona part de la ciutadania amb les seves caceres d’elefants africans així com amb les seves amistats i germanors amb altres dirigents estatals estrangers que mantenen els seus pobles sense llibertats democràtiques, com per exemple l’Aràbia Saudí. Un rei emèrit que gaudeix d’una fortuna, no heretada. Un monarca, cunyat d’un personatge que ha furtat doblers públics, jutjat i condemnat, en nom d’una suposada fundació encaminada a ajudar a persones amb diversitat funcional.  El coneguérem per aquestes terres, fins i tot rebé els favors d’un expresident mallorquí, en Jaume Matas que a damunt es mostrava orgullós dels seus favors, davant les càmeres de televisió.

Un monarca, Felip VI, present a les revistes «del cor», anant a noces, batejos, aniversaris, funerals, acompanyat de la seva família, amb molt o poc «glamour», però sobretot que ens surt per un ull de la cara a la ciutadania, amb les despeses de manteniment que comporta.

La reivindicació de la República com a forma d’estat és més viva que mai. Perquè és més democràtica, s’elegeix la Presidència per sufragi universal, es pot revocar si no ho fa bé o si furta. En una paraula, més pròpia del segle XXI, no de segles anteriors. Amb despeses de manteniment, és clar, però més raonables, més controlables, més transparents, més austeres que no el manteniment d’una família completa, inclosos el padrí i la padrina, emèrits, i altres membres...

La situació a Catalunya, com al País Basc, de trencament del model territorial, la corrupció, la deriva autoritària i la manca de separació de poders, en definitiva l’esgotament del règim nascut el 1978, ens mostra que la demanda republicana és més vigent que mai, no només a la perifèria de la península.

El desprestigi de la monarquia borbònica fa que la possibilitat de la República guanyi de cada dia més adeptes. No ho dubteu, la probabilitat d’una República com a forma d’Estat és més viva que mai.