El trànsit de l’adolescència cap a l’etapa de maduresa té un component essencial que la singularitza: l’acceptació de regles. És el camí a l’ordre i la legalitat a través d’un pacte social tàcit, que organitza les necessitats de la vida pública i regula els conflictes que deriven de la convivència. Des de la perspectiva, matisada, de l’adult, l’adolescent és sovint el reflex d’una etapa que havíem deixat enrere, un record molest, un element pertorbador del seny i la mesura de l’autoritat.

L’adolescent expulsa l’adult del seu espai de confort, perquè l’obliga a afrontar una conducta disruptiva, una actitud de rebel·lia. Una situació de descontrol. Perquè ha d’esmerçar temps i esforços per a compensar l’energia retuda i la situació de frustració provocada per la falsa percepció de l’autonomia pròpia que l’individu té en l’etapa de la pubertat. Les nostres reticències són, si ho prenem per aquí, una manera d’enviar-li senyals d’alerta, de fer-li saber que ens fa sentir incòmodes i estranys.

D’una manera semblant, l’Estat espanyol ha assumit l’estratègia de tractar l’independentista com si fos un menor d’edat. És la translació, al terreny de la política, de la imatge que l’adult té de l’adolescent. D’un temps ençà ens arriben senyals amenaçadors, que consignen una sola idea: no podem emancipar-nos. És a dir, no estem preparats per a fer-ho. Ho assumeixen amb un paternalisme esverador, com si fos un axioma. Però també és, alhora, la seva manera inconscient de dir-nos que estan insegurs, que tenen por. Que se’ls glaça la sang només de pensar que l’exercici de la sobirania pugui implicar un canvi de paradigma, que aquest canvi pugui intrigar la seva condició de subjecte de poder, dominant.

Un dels filòsofs de pacte social, l’anglès Thomas Hobbes, s’expressava, ja al segle XVII, en els termes següents: “És un deure del sobirà fer que el poble sigui instruït com correspon; i no només és el seu deure, sinó també el seu propi benefici i la manera d’assegurar-se contra el perill que pugui córrer la seva persona natural, provinent d’una rebel·lió”. Uns quants segles més tard, el lingüista Noam Chomsky va més enllà, en afirmar: “La gent paga per la seva pròpia subordinació”. L’un i l’altre, doncs, a la seva manera, saben copsar proverbialment la naturalesa del poder. En la seva [del poder] concepció del món, no hi ha res que el poble pugui fer sense la tutela de l’Estat. No ets poble si no has estat atomitzat. La demolició del subjecte, de l’individu, apuntala per tant la capacitat de control de les elits.

L’escriptor existencialista francès Jean-Paul Sartre deia que al botxí se’l reconeix perquè té cara de por. Observeu-los bé: la seva insolència va acompanyada sempre d’un rictus de vanitat que n’assenyala les febleses. Els horroritza saber que podem escapar al seu sistema de prevenció i control. Els terroritza la força emancipadora d’una consciència popular en constant inèrcia i moviment, la conquesta simbòlica de l’anhel de llibertat. Els arbora qualsevol acte de dissidència que amenaci de fer-los desescalar en la seva voluntat apologètica de dominació. Qualsevol mesura que comprometi l’estatus de classe, l’estàndard de convivència, la prerrogativa de poder, els privilegis atorgats, pel pacte constitucional, a la classe política dirigent i al putrefacte sistema de valors que la sustenta.

S’han avesat al poder. Però el poder implica obediència i l’autoritat, respecte. I l’Estat ja ha perdut crucialment aquesta segona batalla. La seva estratègia conté diversos errors de càlcul, el primer dels quals és haver convertit la causa independentista en una lluita per la defensa dels drets humans i les llibertats fonamentals. D’aquesta manera, ha internacionalitzat la seva inseguretat, ha perdut el relat, ha retut la imatge i ha renunciat, per endavant, a la victòria moral sobre el sobiranisme. Per la seva banda, l’independentisme ha tingut la fortalesa retòrica de deconstruir la fal·làcia del Règim del 78, dissipant el miratge de democràcia i fent emergir els valors caducs de l’Espanya axial, quintacolumnista i franquista.

En la conjuntura actual, de ruptura, de legitimació cívica i institucional, d’apoderament popular, Espanya s’ha fet difusa i estrangera a Catalunya. S’ha polvoritzat. Passi el que passi, ja hem guanyat.