En el republicanisme democràtic, que arrenca amb els atenencs Efialtes, Aspàsia i Pèricles i té com a representants moderns pensadors com ara Robespierre, Kant o Marx, República és l'espai juridicopolític comú els membres del qual gaudeixen d'igualtat de drets i tots disposen de mitjans materials per a garantir llur existència social. El que diferencia el republicanisme democràtic de l'oligàrquic (Aristòtil, Ciceró, Locke, els founders nord-americans) és el grau d'inclusió de la República. Històricament, mentre que el republicanisme oligàrquic limita la República als homes rics, el republicanisme democràtic eleva tota la població a la categoria de ciutadans (pobres, dones, pobles colonials, etc.). És per això que el concepte de República és més exigent en el republicanisme que en el liberalisme. Així, si la concepció liberal de República s'exhaureix en la mera absència de monarquia, la concepció republicana pressuposa una estructura de la propietat dels mitjans de producció que impedeix que es puguin establir relacions de dominació entre els ciutadans de la República (en el cas del republicanisme oligàrquic, perquè la població dominada, ras i curt, queda fora de la República, mentre que, en el republicanisme democràtic, no hi ha dominació social estructural). Precisament això és així perquè el concepte de llibertat del republicanisme divergeix del del liberalisme. Així, si el liberalisme defineix la llibertat a partir de criteris merament jurídics (és lliure la persona que és subjecte de drets), el republicanisme la vincula a les condicions socials materials, de manera que només és lliure qui disposa de mitjans propis per a garantir-se l'existència i, doncs, no ha d'entrar en relacions de dependència amb els qui sí que en tenen. I és que la República del republicanisme democràtic també implica la democratització de l'economia i la vida civil. Una de les millors formulacions d'aquest ideal la trobam a les instruccions als delegats del Congrés de l'Associació Internacional de Treballadors de 1866, on hom propugnava la substitució del «sistema despòtic de la subordinació del treball al capital» pel «sistema republicà d'associació de productors lliures i iguals». Tal com ha afirmat el filòsof republicà socialista Antoni Domènech, aquesta és una «definició ecumènica del moviment real i del seu “objectiu final” més o manco fàcilment acceptables per tots els corrents del moviment obrer i democràtic europeu i americà». No debades, dos anys després l'obrer català i futur militant anarquista Parga Pellicer es pronunciaria de la manera següent: «Els tres partits polítics, absolutista, constitucional i democràtic representen les tres classes en què actualment es troba dividida la societat: la noblesa, la classe mitjana i la classe obrera», la qual, «si no vol suïcidar-se, ha de votar i defensar la República».

L'arquitectura institucional de la República no és idèntica a la d'una democràcia política representativa, atès que els càrrecs electes de la República tenen un mandat estrictament fiduciari i poden esser deposats en qualsevol moment, si no el compleixen. Així mateix, en la República, el poder polític entès com a potestat discrecional desapareix. Per contra, l'activitat governativa no consisteix en el «govern de les persones», sinó només en «l'administració de coses», d'acord amb la cèlebre fórmula d'Engels. Així, com apunta Antoni Domènech, la República «destrueix qualsevol poder centralitzat, independitzat de la societat civil i incontrolable per aquesta».

No cal dir que la República del republicanisme democràtic no es correspon amb cap dels estats realment existents que duen aquest nom, sinó que és un horitzó ideal vinculat a transformacions profundes de caràcter social, jurídic i polític. Tanmateix, en el capitalisme d'amiguets políticament promiscus que és el règim espanyol actual i que té la monarquia com a clau de volta (visible en les relacions de la Corona amb els magnats protagonistes d'alguns dels grans escàndols econòmics de la història espanyola recent, en les relacions econòmiques tèrboles amb les monarquies pèrsiques, o en el trencament de la seva suposada neutralitat arbitral, amb motiu de la qüestió catalana), República és la consigna més rupturista i la tasca dels moviments socials no és menysprear-la amb arguments trivials, com el seu caràcter d'òrgan de dominació de classe, sinó aprofundir en el procés de republicanització de tots els àmbits de la vida social fins a aconseguir que la República teoritzada pel republicanisme democràtic s'encarni en una comunitat política real.