Defensa del republicanisme

En el republicanisme democràtic, que arrenca amb els atenencs Efialtes, Aspàsia i Pèricles i té com a representants moderns pensadors com ara Robespierre, Kant o Marx, República és l'espai juridicopolític comú els membres del qual gaudeixen d'igualtat de drets i tots disposen de mitjans materials per a garantir llur existència social. El que diferencia el republicanisme democràtic de l'oligàrquic (Aristòtil, Ciceró, Locke, els founders nord-americans) és el grau d'inclusió de la República. Històricament, mentre que el republicanisme oligàrquic limita la República als homes rics, el republicanisme democràtic eleva tota la població a la categoria de ciutadans (pobres, dones, pobles colonials, etc.). És per això que el concepte de República és més exigent en el republicanisme que en el liberalisme. Així, si la concepció liberal de República s'exhaureix en la mera absència de monarquia, la concepció republicana pressuposa una estructura de la propietat dels mitjans de producció que impedeix que es puguin establir relacions de dominació entre els ciutadans de la República (en el cas del republicanisme oligàrquic, perquè la població dominada, ras i curt, queda fora de la República, mentre que, en el republicanisme democràtic, no hi ha dominació social estructural). Precisament això és així perquè el concepte de llibertat del republicanisme divergeix del del liberalisme. Així, si el liberalisme defineix la llibertat a partir de criteris merament jurídics (és lliure la persona que és subjecte de drets), el republicanisme la vincula a les condicions socials materials, de manera que només és lliure qui disposa de mitjans propis per a garantir-se l'existència i, doncs, no ha d'entrar en relacions de dependència amb els qui sí que en tenen. I és que la República del republicanisme democràtic també implica la democratització de l'economia i la vida civil. Una de les millors formulacions d'aquest ideal la trobam a les instruccions als delegats del Congrés de l'Associació Internacional de Treballadors de 1866, on hom propugnava la substitució del «sistema despòtic de la subordinació del treball al capital» pel «sistema republicà d'associació de productors lliures i iguals». Tal com ha afirmat el filòsof republicà socialista Antoni Domènech, aquesta és una «definició ecumènica del moviment real i del seu “objectiu final” més o manco fàcilment acceptables per tots els corrents del moviment obrer i democràtic europeu i americà». No debades, dos anys després l'obrer català i futur militant anarquista Parga Pellicer es pronunciaria de la manera següent: «Els tres partits polítics, absolutista, constitucional i democràtic representen les tres classes en què actualment es troba dividida la societat: la noblesa, la classe mitjana i la classe obrera», la qual, «si no vol suïcidar-se, ha de votar i defensar la República».