Avui tocaria escriure de la dimissió de Biel Barceló, de la crisi de Govern, dels efectes en diferit de dita crisi. Però aquests temes i personatges tenen suficients focus mediàtics, i els mitjans de comunicació en van plens d'anàlisis i de pronòstics. En alguna tertúlia de ràdio en que particip, i on s'imposa l'actualitat, he opinat, i, segurament, seguiré opinant d'aquests temes. La meva opinió es resumeix de la següent manera: La dreta pot limitar-se a gestionar l'statu quo, l'esquerra no. L'esquerra necessita un projecte de transformació, un relat alternatiu, i unes pràctiques coherents amb aquest projecte i relat. Els valors ètics i l'exemplaritat són elements imprescindibles en el projecte i en el relat de l'esquerra. En relació a aquests assumptes: punt.

Aquest espai de dBalears, en el que puc autodeterminar-me, ho empraré per a escriure sobre una gent que té manco repercussió mediàtica: La fotografia de 2016 que, sobre els nostres pensionistes, ens ha proporcionat fa uns dies l'Agència Tributària.

Efectivament, en els darrers dies de novembre es va publicar l'estadística de mercat de treball i pensions a les fonts tributàries. El resum d'aquesta estadística és el següent: El col·lectiu de pensionistes illencs està format per un total de 198.657 persones. Aquestes quasi dues-centes mil persones cobren pensions de jubilació, d'invalidesa permanent, de viduïtat, d'orfandat, i a favor de familiars. Val a dir que el gruix són pensionistes per jubilació, i que les persones que perceben una pensió per orfandat i a favor de familiars són molt poques. La pensió mitjana anual (del conjunt d'aquestes prestacions) és de 13.187 € (552 menys que la mitjana estatal). El 48,8% són homes, i el 51,2% restant dones. Els primers tenen una pensió mitjana anual de 15.385 €, mentre que la de les dones és d'11.092 €. La bretxa de gènere de les pensions illenques és del 27,9%!

Una de les coses més interessants de l'estadística de l'Agència Tributària que coment és que permet conèixer la quantia mitjana de les pensions per trams. Així podem saber, per exemple, que de les 198.657 persones que en 2016 van cobrar alguna pensió, el 64% d’aquestes va tenir una quantia mitjana anual inferior a 10.075 €, és a dir, no van arribar a mileuristes. Però, allò més greu és que hi ha pensions de pobresa extrema: El 10,8% tot just van arribar a una mitjana de 1.887 € anuals, i el 23% a 6.804 €.

Perdonin l'excés de xifres i percentatges, però crec que la informació sobre la pobresa de les pensions s'ho pagava. Fa temps que em van ensenyar que cal conèixer les coses per millorar-les, i, si s'escau, defensar-les. Sens dubte, les pensions públiques necessiten millorar i acabar amb la pobresa de les persones pensionistes, i, alhora, cal defensar el seu caràcter públic. Aquest és, també, un combat per a una societat més igualitària i equitativa. Tinguin per segur que sí que es pot tenir un sistema de pensions públiques digne. No hi ha cap raó tècnica ni financera que ho impedeixi. És únicament qüestió de la voluntat política!