Aquestes paraules les pronuncià una al·lota, a la matinada del divendres al Passeig Marítim quan aturaren l’agressió que estava patint, en mans del seu nòvio. La notícia, un breu de la pàgina de Succeïts del diumenge a un mitjà local.

Un breu que té molt contingut. Unes al·lotes veuen com una altra és agredida i l’ auxilien.  L’agressor s’encara amb elles, fins i tot n’agafa una pel coll. La víctima diu: Son cosas normales, no quiero denunciar nada.

Increïble però cert. No tan increïble us diran totes aquelles persones que coneixen de prop altres víctimes i també les professionals que les atenen. El maltractador, l’agressor, allò que aconsegueix és que la víctima se senti que és no-res, que es mereix les agressions, perquè no és obedient, perquè ella no val res sense ell. Perquè l’estima amb bogeria, i no pot viure sense ella... Coneixeu el llistat d’expressions no?

Són coses normals, malauradament, massa vegades, en les relacions afectives entre persones. La violència masclista es manifesta amb agressions verbals, físiques. La submissió s’aconsegueix psicològicament, la víctima acaba convençuda que es mereix tot allò que li fa l’agressor. Recordeu aquella pel·lícula Te doy mis ojos?

La vergonya i la por les pateixen les víctimes. No s’atreveixen a denunciar, a contar-ho a la família, a les amigues més íntimes. Si ho fan, moltes vegades comencen «Me fa tanta vergonya...» quan qui l’hauria de tenir és ell, l’agressor, el violent. Por a perdre’l, com si «tenir-lo» fos una meravella... La por a la soledat, a no tenir ningú que l’estimi, el mal nomenat «fracàs» en unes relacions amoroses que no funcionen, que no són d’igual a igual sinó de domini i submissió.

Enhorabona per a les dues al·lotes que reaccionaren immediatament aturant l’agressió. Enhorabona per la seva valentia, pel seu coratge, per la seva convicció i per superar la por inicial, la comoditat del «no és cosa meva».

Recordem que l’Institut Balear de la Dona continua amb la seva campanya Reacció, Pacte social contra les violències masclistes, quasi han arribat a les 5.000 adhesions, com aquelles campanyes que ens envien per les xarxes, de signatures per totes les causes i adhesions possibles, aquesta necessita superar les 5.000, i les 10.000, i ... Compromisos ferms en la lluita contra les violències masclistes que pateixen tantes dones, de totes les edats, joves, majors, velles.

No aturem de parlar-ne, de denunciar-lo. Que la violència masclista sigui denunciada, com en aquest cas, per joves que ho viuen, per persones adultes que se senten incòmodes amb els acudits masclistes, per la gent que creu fermament en la igualtat de dones i homes, sobretot en el que és més íntim i personal que són les relacions amoroses, els afectes cap a altres.

I no vull acabar aquest article setmanal sense recordar: Llibertat per en Jordi Sánchez i en Jordi Cuixart!. Ja són quinze els dies a la presó, per haver exercit el dret a la manifestació, de manera pacífica, i a més a més, demanant que tota la gent fes igual, com demostren vídeos d’aquell dia, que la jutgessa Lamela no va voler veure.

No, no són cosas normales les agressions masclistes, ni és normal tenir dues persones empresonades per exercir la llibertat de manifestació.