El diumenge següent a l’1 d’octubre hi hagué un esdeveniment important que pràcticament ha passat desapercebut: més de cinc mil dones de Palestina i d’Israel feren una manifestació, al desert, per la pau a l’Orient Mitjà.

No ho hem vist als telenotícies, milers de dones vestides de blanc organitzades per reclamar la pau als territoris de l’altra banda de la nostra mar Mediterrània. Dones d’esquerres, de dretes, jueves, musulmanes, atees, agnòstiques, unides per damunt de les seves creences, exigint pau.

No és notícia de les agències internacionals, ho hem descobert en les xarxes socials. No interessa contar que hi ha una altra realitat a l’Orient mitjà, una altra realitat que no és l’enfrontament armat, la guerra. Hi ha una realitat de pobles, de dones i homes que volen la pau i volen viure a ca seva sense cap ocupació d’exèrcits, sense por.

Vivim temps convulsos, pendents del desenvolupament de les accions polítiques properes. El poble de Catalunya ha donat una lliçó de voluntat de viure en un altre marc, una lliçó de pacifisme, de dignitat. Ha donat lliçons de mobilització ciutadana, de recuperació de la consciència ciutadana que tan adormida tenen altres pobles de l’estat.

També el poble murcià ha sortit al carrer massivament i també ha estat silenciat. La seva lluita no és d’interès dels grans mitjans de comunicació. També ha dit prou, com a ciutadania, a destrosses del seu territori i del seu medi ambient. Ens sentim solidàries perquè coneixem ben de prop altres fets, com la corrupció dels dirigents murcians del Partit Popular, que s’assemblen molt als fets viscuts per aquestes illes.

I també vivim situacions que pensàvem que estarien superades per la història, per l’arrelament de la democràcia en la ciutadania. Violència i insults com a manera de manifestar unes idees, ho hem vist pels carrers de Ciutat, agressions físiques a persones indefenses, només perquè pensen d’una altra manera. Destrosses als carrers de Barcelona, amb bregues entre ells mateixos.

Nostàlgics del franquisme? Gent jove que ja ha nascut en democràcia? Com és possible en el segle XXI i a un país d’Europa occidental? Els valors de la democràcia, el respecte, la tolerància, escoltar a l’altre, dialogar, no s’ha arrelat en les mentalitats de ciutadans i ciutadanes. «L’apoliticisme» s’ha considerat un valor, quan en el fons només s’amaga una actitud profundament de dretes.

No ens hauríem d’estranyar si pensem que allò que té més audiència en les cadenes de televisió són els programes on s’exalten valors de l’individualisme, de la imposició, no escoltar, i sobretot valorar molt positivament allò que sigui tenir doblers trepitjant a qui sigui. No oblidem els índexs d’audiència de les grans cadenes privades, que després dels grans concursos i programes-estrella donen els seus telenotícies...

Si per part dels màxims representants de l’Estat es mostren actituds de menyspreu cap a un poble que surt al carrer, massivament, any rere any empenyent els seus representants polítics, no ens hem d’estranyar que el missatge que es capti és el d’A por ellos!

Les dones al desert el diumenge 8 d’octubre, el poble de Catalunya l’1 i el 3 d’octubre, mobilitzacions totes elles pacífiques, ens donen la resposta a temps d’incerteses i preocupacions. Els drets dels pobles s’exerciran per damunt de repressions, agressions, menyspreus. La història ens dóna moltes proves que la força col·lectiva amb coratge i dignitat guanyarà.