Com que això de l’”Espanya de les autonomies” és un invent contra l’autonomia, no ens ha d’estranyar que l’adjectiu “autonòmic” s’hagi arribat a usar amb la càrrega semàntica que presenta actualment. Quan va començar la Transició, al Regne d’Espanya hi havia dos llocs on la demanda d’autonomia constituïa una aspiració majoritària de la població. Em referesc, naturalment, a Euskadi i Catalunya. I hi havia tres potencials socis que s’hi podrien voler afegir: era el cas de Navarra, a la qual l’Estatut d’Euskadi li deixa la porta oberta i, a la nostra nació, naturalment, el País Valencià i les Illes Balears, que podien voler autonomia i/o federació amb Catalunya. La Transició no s’ho podia empassar, perquè posava massa de manifest que al regne no hi havia mitja dotzena de nacions sense estat, ni dotze, ni vuit. La diversitat nacional hauria quedat massa clara. Per tant, n’Abril Martorell i companyia es varen inventar això de l’”Espanya de les autonomies”. Se l’inventaren, lògicament, els que no volien autonomia.

Posteriorment, amb el pas del temps, han anat modulant un discurs en què el concepte “autonòmic” només serveix per rebaixar les característiques d’allò de què s’està parlant. Record quan discutíem la Llei del Cinema de Catalunya (2008) una reunió amb els representants de les “majors” de Hollywood a Espanya. La reunió va tenir lloc a Madrid. En un moment determinat, intentant argumentant contra el doblatge en català, un tal Vasallo, en representació d’una d’aquestes companyies americanes, va dir una cosa així com: “Y si se añaden otras lenguas autonómicas?”. Immediatament li vaig respondre que el català no és una “lengua autonòmica”. D’una llengua que es parla a quatre estats (tres de la Unió Europea i un petit estat dels Pirineus, on és l’única llengua oficial), cinc comunitats autònomes dins Espanya (tres de les quals com a llengua majoritària), en pots dir “llengua autonòmica”? Sorprès, l’home em va demanar: “Entonces qué es?”. “No lo sé. Dímelo tu”, li vaig respondre. Encara esper resposta, naturalment.

Quan es parla de “policia autonòmica”, en referència als Mossos d’Esquadra, és per intentar rebaixar el rang de la policia nacional de Catalunya davant la policia nacional d’Espanya i davant la guàrdia civil. Com si n’hi hagués una que fos més important o que estigués per damunt (o per davall) de les altres. Aquest ús, evidentment, és totalment irrespectuós. I s’ha accentuat progressivament a partir dels atemptats de Barcelona i Cambrils del 17 d’agost, quan els Mossos d’Esquadra varen demostrar la seua capacitat d’actuació com a policia nacional, com la de qualsevol altra nació. (Dit entre parèntesi: estic convençut que, sense la gestió d’estat dels tràgics esdeveniments de Barcelona per part del govern català i de la seua policia, el colp d’estat del govern espanyol contra les institucions catalanes no s’hauria produït. De tota manera, ara veurem de què els servirà).

En veure les denominacions a què obliga la LOMQE a l’hora d’anomenar les diferents assignatures que s’imparteixen al nostre currículum educatiu, m’he trobat que la Llengua Catalana no hi apareix com a “matèria troncal”, sinó com a matèria “de lliure designació autonòmica”. Les assignatures troncals són les bàsiques, aquelles que ha d’estudiar tothom. Fins ara, ningú havia qüestionat que la Llengua Catalana es trobava entre les assignatures troncals. Però el supremacisme nacionalista (espanyol, naturalment) necessita “rebaixar” la condició del català i s’inventa aquesta xuminada. No fa falta dir que el terme “autonòmic” està utilitzat, en aquest cas, per rebaixar la condició de “matèria troncal”.

Encara més: moltes vegades, com em feia observar un amic amb qui parlava del tema, es fa servir el terme “autonòmic” per posar en qüestió la qualitat d’un deteminat servei, de la mateixa manera que se sol usar el terme “nacional” per indicar-ne la fiabilitat i garantia. No debades, els nacionalistes més recalcitrants voldrien que la Sanitat o l’Educació deixassin de ser competències “autonòmiques” entre nosaltres i passassin a titularitat absoluta i monocroma de l’Estat.

En tots els casos esmentats, el terme “autonòmic” es fa servir com a insult. El va fer servir com a insult, a l’homilia pels morts als atemptats del dia 17 d’agost, l’arquebisbe de Barcelona, Juan José Omella. Tenia a missa totes les màximes autoritats d’Espanya i de Catalunya, i havia de deixar clara la jerarquia. Volia insultar en Puigdemont i en Junqueras i va pensar com fer-ho. I no li degué costar gaire trobar el sistema. Els va insultar ben a consciència. Els insultava i ho sabia. Es tractava, fos quin fos el moment, hi planàs el dolor que hi planàs, de no perdre calada per fer ostentació de nacionalisme espanyol.