La generació perduda, esborrada per la guerra civil i la postguerra, s’inicia amb Rosselló-Pòrcel, Miquel Dolç i Marià Villangómez. Uns versos de Rosselló-Pòrcel són premonitoris: «El foc allargarà / ombres esvalotades. / Entre udols de sang i de pols / esdevé l’aventura». Versos inèdits i audaços, incomprensibles per als cautelosos i ensopits escriptors de l’Escola Mallorquina. Allò que va ser nou era el compendi de corrents estètics que influenciaren la poesia de Rosselló. Va ser per aquest motiu, sobretot, que Maria Antònia Salvà va judicar que el poeta era poc mallorquí.

Més versos de Rosselló: «Camina pel món / ple de gran malaurança, / cercant només la mort / —i era tota joia clara...». Aquest enfocament de la mort, com esdeveniment digne de ser considerat, per ventura alliberador i tot, era incomprensible per als poetes de l’Escola Mallorquina; versos que els degueren semblar extravagants, descomptat el cas, segurament, de Miquel Ferrà.

Després de la guerra civil, la dictadura imposa el terror. Tot just era permès reeditar Costa i Llobera, Alcover i alguns clàssics grecs o llatins. Precisament un vers de Miquel Ferrà ens indica el motiu i la conseqüència, tot u, d’aquesta desfeta: «Hi ha massa cendra al cor». A mitjan dels anys quaranta comença a donar senyals de vida la denominada generació de la postguerra, Miquel Dolç, Llorenç Moyà i Miquel Gayà. La poesia que escrivien sí que va ser de circumstàncies, una poesia, però, que tot i les penúries procurava superar l’estètica de l’Escola Mallorquina. Els cinquanta o seixanta poemes que va escriure Rosselló-Pòrcel bastaren, varen ser determinants.

Blai Bonet i la generació dels anys cinquanta varen ser escriptors sense referents interns, aïllats; varen haver de mirar cap a l’exterior. És cert que Roselló-Pòrcel va representar un punt d’inflexió, un referent considerable, però per mor de la poca obra que va deixar, i endemés de caràcter molt eclèctic, no va poder influir directament. Per a Blai Bonet i Josep Maria Llompart, la generació espanyola del vint-i-set va ser un referent. Segons ens explica el propi Llompart, aquesta influència castellana, talment el fenomen de l’Escola Mallorquina, també va tenir un caràcter específicament illenc, sense cap repercussió al Principat.

En l’obra de tots aquest escriptors —hi podríem afegir l’eivissenc Villangómez—, no hi ha res d’improvisat; no s’ho podien permetre. La seva poesia s’ha de retenir, pel que fa al tractament de molts temes. Poesia de circumstàncies, polítiques, cosa que no els va impedir de fer bona poesia interposada. Blai Bonet, posem per cas, talment els de l’Escola Mallorquina, versificava l’esdeveniment religiós i el paisatge de Mallorca, però de tal manera que s’allunyà de les evocacions romàntiques i també de la pulcritud noucentista. La seva poesia és eixuta, més aspra; una manera d’escriure que és ideal, si un vol expressar una fe incerta, una inquietud religiosa permanent. La poesia religiosa de les generacions anteriors expressa goig, joia, veneració devota incondicional.

Als canvis en la forma de dir hi hem d’afegir la muda de continguts. Els poemes del llibre Comèdia, de Blai Bonet; els de Llorenç Moyà, Hispània citerior, o els de Vidal Alcover, El dolor de cada dia, representen un intent dolorós d’expressar nous continguts. Realisme històric i poesia civil; una poesia moral, tal com ho va dir Gabriel Ferrater, per expressar el moment que vivien, mal d’empassar: realisme, enrevessat, contraposat a la tradició simbolista i al classicisme formal. És per aquest motiu que al seu assaig, La literatura moderna a les Balears, Llompart anomena aquests poetes, grup d’avantguarda.

I què vol comunicar l’obra dels poetes dels anys seixanta i setanta, l’obra de Bartomeu Fiol o la de Miquel Bauçà? Doncs també la dificultat d’expressar, encara llavors. Lírica visionària per expressar una realitat tèrbola, envitricollada, esquerpa que, en el cas de Bauçà, sovint agafa una dimensió òntica. Fiol escriu una poesia que ha estat qualificada de cantelluda, abrupta, mala de pair perquè expressa la dificultat de dir; una certa prevenció, una dificultat en haver de comunicar res. Han de revisar, reorganitzar la manera de dir perquè l’experiència de cada dia encara no és proporcional a l’ideal de llibertat. És igual perquè varen encertar la forma; allò que importa no és el tema, és igual si és polític o no, sinó el tractament literari que l’autor fa del tema que ha triat.

A Mallorca, la paraula de Fiol i Bauçà va patir un doble exili; per ser paraula que vol ser dita i per ser paraula que vol ser dita en català. Ells optaren per una forma d’exili diferent. Miquel Bauçà partí cap a Barcelona tot d’una que va poder i sovint va instal·lar la seva literatura dins els propis somnis, o a la inversa. Bartomeu Fiol va viure el seu peculiar exili interior, expressat en un llenguatge molt personal, mal de transferir. I tant que ho era de social, la seva poesia; tots dos inventaren una nova manera d’expressar l’escarni.

I encara immediatament després, Jaume Pomar i Damià Huguet. O és que el llibre Història personal, premi Ciutat de Palma l’any 1970, de Pomar, no l’hem de catalogar com a poesia social? I alguns dels poemes que inclou el llibre Els calls del manobre, d’Huguet, no són polítics? En la recopilació d’articles, escrits per Huguet durant molts anys a la revista Ressò de Campos, i que es varen reeditar al llibre Les fites netes, en el pròleg, Joan Veny escriu: «Hi afegiré una manifesta generositat ancorada a l’amor al país i a les persones. Llarguesa per al treball col·lectiu, quan als anys seixanta, impulsaves l’organització de curses de cultura catalana (en vida de l’ínclit general!) o, més tard, et ficaves a editor de llibres de poesia (editar poesia és fer mecenatge o, vulgarment, un negoci foradat) o oferires un domicili gratuït com a seu a la delegació de Campos de l’Obra Cultural Balear». I a tota aquesta tradició, hi podríem afegir, encara, la literatura de caràcter polític que ha escrit Miquel López Crespí, probablement l’escriptor de les Illes que més guardons literaris ha guanyat arreu dels Països Catalans. En definitiva, la vinculació entre política i literatura, a casa nostra, ha tengut transmissió sense aturall.