Que els eivissencs, els formenterers, els catalans (en tots casos d’ambdós gèneres, que el català neutralitza en masculí) som atractius queda fora de tot dubte si miram la quantitat de gent de fora que s’ha establert entre nosaltres i la quantitat de visitants que rebem cada any. La gent vol venir aquí a fer Erasmus, a la discoteca, a banyar-se a les nostres platges, a treballar a sectors diversos, a passejar pel camp i per la muntanya, i un llarguíssim etcètera. Si l’esperit mediterrani existeix, nosaltres en formam part indestriable. Hem après a conviure amb els altres i entre nosaltres mateixos, a ser flexibles i tolerants, a entendre el món de manera molt diversa… i això ens ha permès arribar a conformar una societat com la que tenim actualment.

L’atractiu del país no radica només en el nostre paisatge ni en els nostres béns naturals. També l’hem d’anar a buscar en la cultura, és a dir, en allò que feim els ciutadans que l’habitam. La llengua catalana i la cultura que ha desenvolupat són atractives. Crec que la lectura no esbiaixada i ben professional que fa n’Isidor Marí dels resultats de l’última Enquesta d’Usos Lingüístics a la Població (D.I. 31 d’agost) així ho demostra. Tenim el percentatge més baix de catalanoparlants de totes les Illes Balears perquè tenim el percentatge més elevat de població nouvinguda. Feim servir menys el català perquè només una tercera part dels ciutadans de ca nostra han nascut aquí o hi tenen els ancestres. I, sigui com sigui, hi ha més persones que parlen català amb els fills que no que en parlen amb els pares. Aquesta dada, del tot fonamental, demostra que el procés d’incorporació funciona en el sentit espanyol-català i no a l’inrevés (com correspondria a un pretés procés de substitució lingüística).

Com que som atractius, els nostres adversaris volen minimitzar la nostra capacitat d’atracció, o fins i tot revertir-la. Per això es presenten lectures catastrofistes de l’última Enquesta d’Usos Lingüístics a la Població. Com si la gent, a Eivissa i Formentera (lamentablement, l’enquesta encara no distingeix per illes, en el cas de les Pitiüses, tot i que hi ha dinàmiques sociolingüístiques ben particulars a cada lloc), passàs de la llengua i de la cultura pròpies, com si els eivissencs i els formenterers dimitíssim de la nostra condició de catalanoparlants.

Faig un esforç d’empatia i mir d’entendre’ls. Per què haurien de voler que la llengua catalana estigués a les últimes? Per què haurien de voler que tots els ciutadans d’aquest país ens comunicàssim en espanyol? Per què prefereixen la uniformització a la diversitat? Per què rebutgen allò que no senten com a propi? I, encara més, per quina raó estranya no senten la llengua catalana com a pròpia, si ells mateixos la consideren “una de les llengües d’Espanya”?  Mirem de fer hipòtesis al voltant d’aquestes preguntes. Potser voldrien que el català estigués a les últimes perquè prefereixen que hi hagi només una llengua, i pensen, erròniament, que això facilitaria la comunicació. Però, si hi hagués només una llengua, aquesta no seria l’espanyol. Seria l’anglès, si ens hem d’atenir a la més difosa al món. O el xinès mandarí, si comptam la que té més parlants nadius. Absurd, no és ver?

Podrien voler que tots els ciutadans del Regne d’Espanya ens comunicàssim en espanyol per tal de facilitar-los les coses. Però no els facilitaríem res, perquè ho té més fàcil qui sap dues llengües que qui només en sap una, per molt seua que sigui. En qualsevol cas, la reducció de les llengües existents només produiria empobriment i tancament en un mateix. Que no hem de ser oberts i universals?

Preferir la uniformització a la diversitat és igualment absurd. Com diria l’enyorat Jesús Tuson, ens molesta la diversitat d’animals? Què volem, que només n’hi hagi una classe? Ens imaginam un món on l’únic animal fossin, posem per cas, les zebres (crec que en Tuson deia “les zebres”)?

Puc entendre perfectament que la llengua catalana hi hagi hispanoparlants que no la considerin com a pròpia. En aquest cas, haurien d’estar totalment a favor del referèndum d’autodeterminació de Catalunya. Perquè si el català els és aliè també els resulta estranger el país que el parla. I, ves per on!, aniríem a un acord clar i llampant. Què més volen! Què més volem!