El debat a les Balears sobre el límit territorial, demogràfic, ambiental, turístic no és nou. Certament la crisi econòmica havia provocat que el debat perdés presència pública. De totes formes el debat sempre hi ha estat i ara que les coses van un poc millor retorna a la primera plana.
A Balears poc a poc la consciència sobre la necessitat de la contenció ha anat guanyant posicions de manera clara. Pocs són els sectors que d’una manera o altra no assumeixin aquesta idea. El creixement quantitatiu no és l’aposta, i en això pens que hi ha bastant consens. El territori és limitat, els recursos escassos, les infraestructures insuficients, la capacitat de càrrega finita...
Ja fa anys que es fa una política urbanística molt restrictiva en relació a augments de qualsevol tipus. Els augments de sòl urbanitzable estan molt controlats per les Directrius, els Plans Territorials i normatives diverses. Els augments de noves places turístiques en general controlats a través del mecanisme de l’intercanvi que la caòtica nova llei d’estades turístiques va acabar de tancar el cercle expandint el sistema al que se n’havia escapat (hotels de cinc estrelles, hotels d’interior, estades turístiques en habitatges...).
Perquè consti: des del Pi hem defensat que la generalització de l’intercanvi de places turístiques era una aposta encertada. Hem defensat que no hi ha alternativa a la contenció del creixement urbanístic encara que una de les seves conseqüències sigui que el preu de l’habitatge tendeixi a ser car. I no només això, el Pi va salvar l’impost turístic (ecotaxa) perquè consideram que també a nivell fiscal es pot actuar, sempre que es faci moderament, per avançar en la sostenibilitat del model.
Ara bé. Pens que convé tenir clar que el principal motor de l’economia és i ha de continuar essent el turisme. Cosa que no pensen partits com Podemos. Una cosa és que s’hagi d’intentar tenir una economia més diversificada i una altra és que el turisme deixi de ser l’activitat hegemònica. Més diversificació si, però el turisme és i serà la nostra principal font de riquesa, per això no es pot criminalitzar.
Hem d’aconseguir un règim que permeti la renovació dels nostres hotels per guanyar qualitat, fins i tot, substituint hotels obsolets per hotels nous sempre a través del mecanisme de l’intercanvi. Hem d’allargar temporada i minvar estacionalitat. Allò que està permès s’ha de poder fer sense que sembli una carrera d’obstacles inacabable.... Alguns entenen la saturació com la congelació inactiva, la paràlisi, i aquesta és una idea equivocada. La renovació i la reconversió permanent és intrínseca per mantenir la competitivitat. I no hi ha renovació i reconversió sense agilitat.
Certament, n’hi ha que troben que hem de decréixer. El problema és que això, més enllà d’alguna operació puntual de cirurgia, té enormes dificultats d’instrumentalització. Perquè fàcilment pot degenerar en més atur, en tancament d’empreses, en més dèficit públic i retallades...
Les Balears amb moltes imperfeccions són un model d’èxit. La qual cosa no vol dir que no tenguem moltíssims coses a millorar. Si aconseguissim estabilitzar el model turístic i avançar en diversificació i qualitat (renovar i reconvertir) crec que ja hauríem fet un ou de dos vermells.
