Albert Camus és sens dubte un dels millors exponents del que podríem anomenar el pensament i l’escriptura mediterrània. Premi Nobel de Literatura, les seves obres han deixat una empremta en la nostra malmesa consciència europea. Els dilemes morals, l’absurd, les condicions materials de la vida, la possibilitat de la justícia i la revolta contra els diversos noms de l’opressió, formen part de cor més íntim del seu pensament.
Amb tot, per tal de cercar la crítica i la proposta creadora camusiana, m’agradaria centrar-me en les pàgines finals de L’Hommé Revolté. Aquesta assaig filosòfic, escrit el 1954, s’interroga sobre l’assassinat calculat i la guerra, i fa un repàs dels dos segles de revoltes europees que clouen amb les dues Guerres Mundials i amb la necessitat de refonamentar els espais de la vida, la cultura, la política i el mateix nom d’Europa.
Tot i mostrar-nos un panorama desencoratjador, l’obra advoca, de manera molt nietzscheana, per un renaixement de la civilització, per un nou ‘pensar del migdia’ que constitueixi una ‘vella i nova aurora’. Camus l’encerta, el secret d’Europa -afirma- és que ha deixat d’estimar la vida. Contra això cal superar el nihilisme i defensar la llum del sol, de l’aigua, del cel mediterrani. Defensar, la ‘mesura’ que possibilitat la llibertat, la diversitat i la recerca de justícia.
Joan Fuster, assegurà que aquestes pàgines ens proposen una ‘felicitat petita’ i un tant pocasolta. Però no ho crec gens. Europa i el nostre món globalitzat continuen vivint en la foscor. La Mediterrània, com espai simbòlic, no és ni un producte de ‘marketing’ que es pot reduir a turisme de masses, ni un territori mític només destinats als literats lletraferits. La Mediterrània és la fidelitat a una civilització oberta a l’avenir.
Pont de cultures, encreuament de tradicions, costums i formes de viure; segrega o hauria de segregar els nous pilars d’un espai europeu en crisi i no només econòmica. Pilars centrats, principalment en l’eclosió i el goig de la natura i la vida, de la llibertat individual i col·lectiva. No és una ‘felicitat petita’, més bé, el lloc que mesura i reclama la ‘felicitat més elevada’. Camus tenia clar que calia un esperit solar, de mesura i realista.
L’escriptor, a L’Hommé Revolté, elegeix Ítaca, el retorn a la fidelitat de la mar i la terra. Obrir l’escenari social a nous espais de llibertat sempre fràgils és el nostre deure com hereus mediterranis. Lluitar contra la sedimentació dels fonamentalismes excloents, contra la violència, la precarietat, la manca d’horitzons col·lectius i personals; aquesta és l’exigència del ‘migdia’. La tolerància només pot néixer d’aquesta intransigència.
Segurament, una de les cites més conegudes de Camus es troba a L’été i diu, més o menys, ‘al mig de l'hivern, vaig aprendre finalment que habitava en mi un estiu invencible’. Una sentencia que no només s’ha de quedar en l’ètica personal i ha de ser un clam col·lectiu. L’estiu de la civilització, el migdia del pensament i ‘l’acció lúcida’, són la promesa en un demà on la lluita quotidiana i l’alegria de la diversitat guiïn els nostres passos. Fomentar i educar, doncs, l’esperit mediterrani.
