Efectivament, ja ho va dir Pau Casals: «La llibertat no és negociable». Limitar la voluntat política, aconseguir només, arribats al punt on som ara, una millora en el finançament autonòmic és aspirar a la plena llibertat? Enllestida la feina de llegir el darrer llibre de Tomeu Martí, Visca Mallorca Lliure, cap a una República confederada dels Països Catalans, editat per Documenta Balear, hem fet cas a la recomanació d’Anna Gabriel, prologuista del llibre, i llapis en mà, ens hem posat a treballar el país —considerable pretensió!

El llibre de Martí s’enceta amb un epigrama d’Aurora Picornell: «Podeu matar-nos. Però i les idees? Amb quines bales matareu les idees?». Doncs, aquest llibre també demostra que d’ençà de la mort de Franco, la història política ha provat que per a matar les idees, ja no han de menester bales. L’assaig de Martí és una aportació que s’ha d’afegir als més de tres-cents estudis que, des que va esclatar l’auge sobiranista a Catalunya, s’han editat i demostren els beneficis que comportaria la independència. Som, per tant, davant una aportació mallorquina ben oportuna i no simplement perifèrica.

Ens cal la independència, la dels territoris de la nació catalana, per a millorar-ho tot, i Martí ho verifica amb l’aportació de moltíssimes dades  —econòmiques, històriques, lligades al frau polític— i, en conseqüència, també per mitjà de molts raonaments lògics, mals de refusar.

Espanya no té remei; el fracàs del seu Estat; la crisi del concepte mateix d’Espanya és clara i és per aquest motiu que «cada dia ha de ser explicitada, explicada i reafirmada per radiopredicadors, polítics i militars procolpistes». I si no té remei, per què hem de perdre el temps mirant d’esmenar el fracàs de les autonomies? «Hem passat molta sendera / fins a arribar aquí on som, / però la història convida...». Ho va escriure Guillem d’Efak. En conseqüència, Martí diu al llibre que durant la darrera dècada, la societat ha viscut un creixement exponencial de l’estima i de la identificació amb els elements bàsics de la catalanitat, cosa que ens hauria d’estimular per anar cap a una nova represa que ha de culminar en la constitució d’una nova majoria social sobiranista o independentista. D’acord, però aquest creixement cívic, a Mallorca és compatible amb l’actual projecció dels agents polítics? O és que el quefer dels representants polítics, ara desincentiva la mobilització social?

En Tomeu Martí dedica els darrers capítols del llibre a fer divulgació de propostes, un full de ruta que ens hauria de conduir, segons l’autor, cap a l’exercici del dret a decidir perquè «convé que a les illes tenguem un pla col·lectiu» i perquè ningú no pot fer «com si no estigués passant res»  —a Catalunya— que no ens afecti. El final del procés català «sacsejarà els fonaments de l’Estat espanyol i provocarà canvis». Doncs, no fa la impressió que a les Illes els polítics hi posin l’esment que requereix l’autor del llibre. Ho diu Martí: «Hi ha qui opina, des de posicions sobiranistes, que no ens hem d’emmirallar en Catalunya». L’escriptor en discrepa perquè creu que precisament hem d’emmirallar-nos en els més bons. Convé recordar ara que dins els sobiranisme illenc, hi ha destacats representants que creuen que aconseguir una millora del finançament autonòmic, a Mallorca ja representa ser sobiranista. Com que l’autor del llibre, en canvi, considera que Espanya és irreformable, som davant una cruïlla molt bona de veure, segons Martí: o independència o submissió autonomista.

Hi ha d’haver un discurs pedagògic, pel que fa a l’assumpció conscient del dret a l’autodeterminació, lligat a una acció paral·lela a la gestió governamental i a una acció pròpia de caràcter institucional. Hi són? No ho sembla. Ni tan sols hi ha un full de ruta clar dedicat al programa de normalització lingüística. Tampoc no sembla que el disseny del mitjans de comunicació públics illencs vagin en aquesta línia. Tal vegada és a la inversa, tot i que Martí adverteix que «Qualsevol moviment polític ha de voler guanyar. Per això ha de ser capaç de dur la iniciativa». I encara més: «Cal donar suport als mitjans de comunicació que promouen aquests punts de vista». Vol dir que podem ser optimistes, pel que fa al suport que cal?

Martí també destaca com a imprescindible «Esdevenir una gran xarxa cívica i política, a l’estil d’allò que s’anomena unitat popular». També hi estam d’acord, emperò ara per ara no sembla que les institucions illenques estiguin prou cohesionades. Tot fa pensar que la societat civil també està prou desanimada, no ens enganyem; tot just té energies a bastament per posar coratge contra el procés d’assimilació estrangera a la qual estan sotmeses gairebé la totalitat de les barriades de Palma i bona part de les diferents poblacions d’arreu de Balears. Insisteix l’autor en el seu full de ruta: «Fer avançar el moviment per la Llengua, la Cultura i el País, en el seu conjunt, cap al sobiranisme». Seria allò ideal. Ara, prou enfeinats estan els representants de l’STEI o els de l’OCB, posem per cas, per mirar de fer complir, en tots els seus termes, la legislació vigent en matèria lingüística. Aquesta és la nostra creu, més que no cap cruïlla.

Podríem posar altres exemples que ens servirien per incidir en la comparativa, entre les propostes que inclou el llibre «Visca Mallorca Lliure...» i la conjuntura política i social actual. I tant que hi ha gent que diu que és optimista! El problema és que mai no ens ho demostren. El llibre d’en Tomeu Martí és molt comprometedor perquè la realitat de cada dia és molt fatigosa; a casa nostra tot sempre acaba en retòrica i ficcions que, en definitiva, endarrereixen les coses rellevants, com les que descriu el llibre. Ras i curt, una enumeració d’afers que, ben contrastats, ens interpel·len. Ben mirat, davant la feinada que provoca als polítics gestionar el dia a dia de les institucions —aquesta és la sensació que ens projecten—, sembla que demanar-los cap altra cosa ja és sobrepassar-se. Aquesta és la impressió que transmeten i que després de llegir el llibre de Martí, s’engrandeix: ara més que mai sembla que a les Illes el sobiranisme no va a remolc de la política, sinó molt per endavant.