#LaVidaModerna és sorprendre's de que un jutge insinuï que el PP sigui una organització criminal.
No em puc creure que ningú s'hagi sorprés o decepcionat per tot allò que té a veure amb l'operació Lezo i que està omplint pàgines i minuts d'informatius. La bona gent, sorpresa o decepcionada per aquests fets, mai s'han aturat a pensar que el PP és la seqüela d'Aliança Popular, el partit dels franquistes eminents? La resposta és: mai els hi ha importat.
Mai els hi ha importat o fins i tot hi han estat d'acord amb una forma d'entendre el poder. No vull posar-me massa teòric, però si les principals branques del poder les tenim a la divisió de poders -executiu, legislatiu i judicial-, la religió, els mitjans d'informació, els grans poder econòmics i, per ventura, els clubs esportius (especialment als grans clubs de futbol), el PP i aquesta operació Lezo pràcticament involucra a tots aquests actors.
Com deia, el PP, representant del franquistes dels nostres dies, exerceix el poder de forma arbitrària i absolutista. Sempre els hem sentit acatar les sentències judicials. Faltaria més! Si tal com s'ha publicat, Ignacio Gónzalez en comunicació amb Eduardo Zaplana, tractava de forma absolutament natural el canvi d'un jutge per un altre per tal d'aconseguir una investigació i un procés molt més beneficiós. Com vos deia, tal volta algunes persones s'han sorprès. Jo, gens ni mica.
Fins fa un temps, les notícies m'interessaven i m'agradava indignar-me amb elles. Després les seguia per riure. Ara, per riure, m'estim més veure La Vida Moderna, un programa de ràdio que la SER també emiteix per YouTube. Es tracta de construir un humor fonamentat en la crítica de l'actualitat. El contrast entre la vida rural i la urbana i els paralelismes entre les darreres tendències i els costums de tota la vida són algunes de les principals línies amb les que, David Broncano, Quequé i Ignatius Farray, desenvolupen aquest programa. Un exemple és la narració d'una correguda de bous però amb un estil més actual: Epic Toros
Però una de les coses que actualment m'enganxa més és com amb el sentit de l'humor i la negació dels seus límits, sorprenen a tothom transgredint els límits i, fins i tot, sorneguerament són capaços de fer un programa 'Cara al Soul' a dins d'un autocar amb la intenció d'entrar al Valle de los caídos, demanar l'opinió de la Fundación Nacional Francisco Franco sobre la retirada del Medalló de Franco de la Plaça Major de Salamanca o fer una secció, anomenada Los Borbones, a la que es fan el perfil històric d'alguns dels borbons més destacats per aspectes perversos, truculents o de simple tara intel·lectual.
Habitualment, la secció d'Ignatius Farray és un compendi de vivències o gags d'actualitat que habitualment ha publicat prèviament a Twitter. Per exemple: després de la victòria del Barça al Bernabéu per 2-3 i la icònica foto de Leo Messi mostrant la camiseta, va dir: “Messi mostrant-li a Cristiano Ronaldo com es pot ser prepotent sense ser gilipollas” comparant-la amb la fotografia de Cristiano Ronaldo sense camiseta, mostrant musculatura, després d'un gol de penal, que suposava el 4-1 a una final de Champions. “El menys èpic”.
No cregueu que només es carrega contra la dreta o contra el Real Madrid, també varen anomenar al PSOE com a banda terrorista o criticaren a Podemos per treure El Tramabus. “Si vols manifestar-te políticament fent servir autobusos, tot el que no sigui cremarlos, és de dretes” deia n'Ignatius. L'hipèrbole, amb intencions humorístiques, és evident, tot i que molta més gent de la que pensem no detectarà mai la commèdia, mot encunyat pel propi Ignatius. La lectura que faig jo és el contingut subjacent, la necessitat de l'esquerra de radicalitzar-se, de no caure en el parany de creure que s'ha de jugar amb les mateixes cartes que els partits burgesos.
Si no l'heu vist/sentit mai, no espereu cap programa seriós ni tampoc espereu benzina intel·lectual per construir argumentaris. El que si trobareu és un espai radiofònic de divertits disbarats amb centelleigs de política que en molts de casos són molt brillants i, com he dit, sempre des de les fronteres de l'humor.
