Si fóssim un país normal, és a dir independent, serien els votants els qui decidirien a les properes eleccions si s'ha de penalitzar Més per uns contractes que seran més o menys presentables, però que compleixen la llei mentre no es demostri el contrari.

El problema és que a les colònies d’ultramar les coses van d’una altra manera. Aquí hem vist com es pot enviar un polític a la presó per un contracte de 12.000 euros i amenaçar-lo amb penes majors, o com es priva de llibertat empresaris durant un mes, fins que diuen allò que els fiscals volen sentir. Hem vist com la mateixa Audiència que accepta que Cristina de Borbón al·legui desconeixement com a eximent de culpa, i deixa en llibertat el cunyat del rei d’Espanya després de declarar-lo culpable, condemna mallorquins a partir d'acusacions d’imputats que pacten reduccions de pena i els empresona sense sentència ferma apel·lant al «risc de fuga». Hem vist com s’admeten a tràmit denúncies que no s’aguanten per cap banda i s’acaben arxivant, però que forcen la retirada de candidats a les eleccions municipals.

La cosa va així perquè quan fiscals i jutges posen els partits mallorquins en el punt de mira s’activa una maquinària colonial que no té res a veure amb la justícia. El sistema judicial que dugué UM a la desaparició, i que ara assetja Més, és el mateix que es carregà l'estatut de Catalunya i du a la barra els polítics catalans per posar les urnes al carrer. Els fiscals anticorrupció (quatre ens n'ha enroscat Madrid, per cap a Extremadura!) no són imparcials ni independents, atès que depenen orgànicament d’un fiscal general nomenat pel president d’Espanya. El que ocupa actualment el càrrec, José Manuel Maza Martín (Madrid, 1951) ha estat digitat per Mariano Rajoy, el mateix que recomana «ser fuerte» a Bárcenas i encapçala un dels partits més corruptes del món. En resum, estam en mans d’un aparell judicial polititzat, colonial i corrupte i no és per casualitat que Espanya ocupa el tercer lloc entre els estats europeus amb pitjor percepció d’independència judicial, segons la Unió Europea.

Si això ja és greu, més ho és encara que l’espasa de Dàmocles de la falsa justícia espanyola pugui condicionar la tasca dels partits que escapen a l’òrbita PP-PSOE. L’oposició d’Unió Democràtica de Catalunya al procés sobiranista, per exemple, es va començar a entendre quan l’any 2012 Rajoy va premiar aquest partit indultant dos destacats militants condemnats per corrupció. Madrid amolla o estira fil segons li convé, i cal no oblidar que el PSM encara té quatre imputats pel cas Senderisme, que la jutge Carmen González té al congelador des de 2013. Seria nefast, no només per al PSM sinó per al país, que aquesta circumstància condicionàs els seus dirigents a l'hora d'elegir aliats polítics o de plantar cara de bondeveres davant el govern espanyol de torn.

El glop amarg que aquests dies s’empassa el PSM hauria de servir, almanco, per entendre d’una vegada per totes que la premsa i els partits espanyols mai no seran amics ni socis de fiar. I que l’única via per defensar el territori davant la voracitat espoliadora de Madrid és la unitat dels partits de país, de la mateixa manera que al Principat de Catalunya han arribat a la conclusió que cal la unitat nacional per assolir l’estat propi.