Perquè ens va emocionar. Una teoria clàssica de l’esquerra política, la curolla que del cinema els poders terrenals sempre n’han volgut treure profit ideològic. Crear mites cinematogràfics que siguin útils per a poder reconduir, sempre seguit i de valent, la ideologia dominant. Recrear hàbilment valors ètics, polítics o morals. Segurament aquesta perspectiva no va errada de comptes; tanmateix hi ha una altra visió un poc més amable que ignora la primera perquè, potser, el cinema també ens permet somiar allò que hauríem volgut ser i no hem pogut aconseguir. Simplement això. Hollywood, des d’aquest punt de vista cinematogràfic, com a productora de somnis que tenen més intensitat que un somni real, perquè la visió de les aventures de Judy Garland durant el musical «El màgic d’Oz» ens permet revisar la nostra imaginació més íntima.
Estam ben disposats per a la contemplació, com molta de gent segregada d’allò comú. És per això que sovint, si més no un temps enrere, a les sales de projecció hi trobàvem públic solitari a bastament. Gary Cooper, Eleanor Powell, Clark Gable, Lauren Bacall, Greta Garbo i d’aquesta manera successivament fins als actors i les actrius dels anys noranta del segle passat, i ni una passa més. Figurants que ens mostraven que els déus eren de veres, que la sala de projecció era la realitat que de veritat ens importava. Hi érem embruixats, la vida transformada. Un poc igual que allò que representa la literatura per al lector que veu que la vida tanmateix sempre passa de llarg. O no és una dimensió exagerada de la vida, contemplar a la gran pantalla els palaus orientals, els castells medievals, les corts del Renaixement; les aventures de Humphrey Bogart al Rick’s Café de Casablanca?
La Paramount, la Universal, la Warner Brothers, la Twentieth Century Fox no ens proporcionaven sols un mode de propaganda, perquè els guionistes i els actors, i els directors, també garantien una visió perifèrica, sistemes i variables que representaven una novetat completa per a l’espectador. Clark Gable, Vivien Leigh, Rehtt Butler i Scarlett O’Hara en aquell enorme poema èpic que va ser «Allò que el vent s’endugué», per exemple. Michael Curtiz, Alfred Hitchcock, Orson Welles i el cinema negre dels anys quaranta i cinquanta, aquells anys en què es varen rodar els millors westerns clàssics. Tanmateix joc d’equilibris i contradiccions, res de glamour de colorins ni remakes, encara. Els grans musicals, «Moulin Rouge», de John Huston; «Set núvies per a set germans», d’Stanley Donen i l’any 1961 el meravellós film «West side story», del gran Robert Wise.
Deixam de banda el cinema comercial i anticomunista dels anys seixanta, també un poc el Dr. Fumantxú i no tant de banda Louis de Funès. La tongada dels anys setanta, «Chinatown», de Polanski; «French Connection», de Friedkin; «Taxi driver», d’Scorsese. O és que «El Padrí» de Coppola no és també un enorme poema èpic cinematogràfic? La dècada dels anys vuitanta s’inicia amb «Apocalypse Now», de Coppola; després vendria «Toro salvaje», d’Scorsese i «Blade Runner», de Ridley Scott, un film futurista amb androides que qüestionen l’ètica humana que ens ha de conduir al purgatori —magníficament representat per la ciutat de Los Àngeles, plena d’humitat que vessa, arreu de carrers i voreres: la civilització que ha sortit de solc i que està en confrontació amb la natura. Predilecció per les interpretacions de l’actoràs que va ser Robert Duvall, aquell extraordinari coronel Bill Kilgore, disfressat de ianqui del setè de cavalleria a «Apocalypse Now» o també la interpretació elegant que va fer del pacient consigliere de Vito Corleone, a «El Padrí».
Els anys noranta. Final d’època. «Pulp Fiction», de Quentin Tarantino; violència postmoderna. «Sense perdó», western renovat de Clint Eastwood. Els afers del segle XXI canvien la dimensió cinematogràfica, és com si algú hagués dit prou. Els remakes fan furor; decadència, en canvi, del glamour genuí. Redefinició del negoci. Bastaria dir que pel·lícules com «El sergent negre», de John Ford passen a ser considerades massa lentes. Arriba el cinema hiperactiu; un frenesí duit fins a les darreres conseqüències. Com si fes part de l’economia deslocalitzada, Hollywood s’ha desubicat perquè les pel·lícules ja es poden rodar a qualsevol lloc del planeta, arreu. Les noves tecnologies fan furor. Hem posat esment, per si no ho havíem aclarit bé, a les grans produccions d’una època desapareguda, no al cinema d’autor amb pressupost reduït.
Pot ser que sí, pot ser que ara el cinema sigui més entretingut, però ho és d’una manera més desbaratada, tot i que el negoci flueixi amb rigor. Les estrelles d’un temps, actrius i actors, de cada vegada són més prescindibles, ja no garanteixen un èxit segur. Els efectes especials, en canvi, guanyen l’envit. Millora permanent de les imatges tridimensionals per a distribuir la perspectiva d’avui en dia, més dispar. Moviment d’objectes i d’intèrprets enregistrats amb multitud de càmeres i angles diferents, i després treball de laboratori per a reconstruir digitalment un món virtual. Tot allò que feien els actors d’un temps, ara ho pot retocar la tècnica, un ordinador. L’actor Robert Duvall ho va resumir molt bé fa pocs anys quan es va estrenar el seu darrer film, «Get Low». Va declarar que els costos de producció d’aquesta pel·lícula varen ser prou reduïts, tot i que hi va afegir, «hi he volgut participar perquè em van oferir un bon paper i avui en dia això no és normal». Segurament volia insinuar que avui en dia el cinema ja no ens fa somiar tant, o ens fa somiar d’una altra manera, més incompleta.
