Doncs oblidau-vos-en. Fa un parell de setmanes vaig participar en un dels programes que Jubilats per Mallorca emet cada setmana per l’emissora Ona Mediterrània, «Es Jai de Sa Barraqueta». M’hi va convidar na Maria Auxiliadora Arguimbau, actual responsable del programa, juntament amb en Jaume Bonet, per tractar el tema de la indústria farmacèutica i debatre si és cert que de les malalties, les multinacionals del medicament en fan un bon negoci. En el debat també hi participaren el metge Josep Muncunill i el llicenciat en Farmàcia, Joan Serra.
Com que jo sabia que Muncunill i Serra són experts en la matèria, com a mínim per mor de la seva professió en saben molt i jo poca cosa, vaig voler cercar informació a través de la imbatible Xarxa digital. Déu n’hi do, la quantitat de material que fa divulgació del tema!, vaig pensar escalivat. He de dir però que cercar i cercar, i trobar, em va produir una mena de frustració i, en darrer extrem, neguit. Com pot ser que amb la informació desfavorable que, d’aquest negoci, vessa per tota la xarxa, els governs d’aquí i d’allà no hi posin remei? Com pot ser, si molts dels informes que hi trobam prediquen amb determinació que els abusos són recurrents?
Llegint tot aquest material, em va venir a la memòria —anau a cercar el viarany que m’hi va dur—, un cèlebre acudit que fa molts anys va publicar Andrés Rabago, dibuixant satíric que sovint utilitza pseudònims —Ops, El Roto. Rabago va publicar una vinyeta, crec recordar bé que va ser a la revista «Triunfo», —publicació significativament desapareguda tot d’una després d’haver començat la Transición—, a les darreries del franquisme. La rialla, com he dit, va provocar un gran trull. El dibuix representava un policia que posat dret interroga un detingut assegut en una cadira, un seient d’aquests de comissaria, excessivament desproveïts, massa funcionals. La il·lustració era la peculiar d’El Roto, anticonvencional i recalcitrant, amb molt de caràcter; un dibuix expressiu amb la idea de ressaltar la procacitat del moment, acompanyat el croquis d’un relat concís i molt eficaç. En aquest cas el policia demana al detingut: «¿Conoce usted sus derechos?» I l’infeliç contesta:«Sí» I acaba el policia: «Pues olvídelos».
Ho venc a dir perquè cercant per Internet, tal com deia, no he pogut evitar la impressió que, efectivament, podem accedir a moltes dades, podem estar molt informats, però inútilment, tal com li passava al detingut de la il·lustració humorística i satírica; estar informat dels seus drets no li estalviava els abusos comesos pels autoritaris que comandaven en aquella funesta època.
De tot el que vaig trobar per Internet, em va cridar l’atenció un informe elaborat per la Federació d’Entitats per a la Defensa de la Salut Pública que reivindica com a mesura prioritària, per a la contenció dels abusos que denuncien que perpetra la indústria farmacèutica, la supressió del copagament de les medecines. No reproduiré ara el contingut d’aquest treball perquè s’hi pot accedir fàcilment a través d’Internet. Em limitaré a repetir el que ja vaig opinar durant l’emissió del programa de ràdio; és a dir, que amb això dels abusos de les farmacèutiques passa com amb tot; amb l’excusa que la legislació és extemporània i deslocalitzada, ningú no fa res per evitar-los. De tot sempre en tenen la culpa la CE, el Banc d’Europa, l’OTAN, el CETA, l’ITTP, el club de la Trilateral, el Banc Mundial o el Fons Monetari Internacional, amb l’afegit de la CIA. No vull dir que no, però a veure si no seran excuses de mal pagador, atorgar tanta responsabilitat exclusiva, encara més si des del governs locals, segons tal informe, hi ha marge per a poder fer oposició al sistema sanitari de les oligarquies.
Tanmateix aprofitaré aquest espai per a divulgar algunes mesures d’aquest informe que he dit que he trobat per Internet, que sí que podrien activar les autoritats locals de les diverses institucions autonòmiques o municipals, amb l’objectiu de fer front al frau i a la corrupció que pot amagar-se al darrere del suculent negoci de produir i comercialitzar fàrmacs. Vet aquí algunes propostes. Doncs això, primer de tot fer divulgació dels abusos que s’han produït i que són susceptibles de repetició; desemmascarar les estratègies comercials amb l’únic objectiu de fer calaix (foment de l’alarma social, invenció d’eventuals pandèmies, foment de la inclinació hipocondríaca); organitzar campanyes didàctiques amb l’objectiu de fomentar hàbits per a prevenir malalties; informar sobre alternatives terapèutiques; restringir als mitjans de comunicació públics locals la publicitat de medicaments i articles l’eficàcia dels quals no està contrastada o vigilar la despesa de la farmacopea hospitalària i que els professionals de la sanitat pública no siguin connivents amb l’excessiva ambició d’aquest gran negoci.
En fi, no esperam que els polítics proposin la nacionalització de la indústria farmacològica; no cal que ningú s’espanti. Simplement proposam que el pobres d’esperit i els seus germans cosins, els pobres de solemnitat, puguin accedir a uns serveis sanitaris una mica confortables.
