La participació a organitzacions socials i la formació extraacadèmica són elements molt polititzadors i transformadors. Així vaig acabar el meu darrer article d'opinió al dBalears i així va començar la meva vida com a polític, entesa com a ciutadà de la polis.

És un signe de salut i higiene democràtica que la societat estigui organitzada en torn a les seves preocupacions i prioritats. Això vol dir pertànyer a associacions, ateneus, plataformes, clubs, sindicats, partits polítics... i participar-ne de forma activa. Vol dir fer coses de forma col·lectiva en favor d'allò en el que es creu. Vol dir relacionar-se, negociar, cedir, liderar. Vol dir expressar-se i exposar-se. Vol dir satisfacció, decepció, orgull, afrontament, superació. Per tot el que suposa, soc molt partidari de que tothom participi on cregui oportú, a on es trobi intel·lectualment més còmode i que formin part activa de la polis.

D'igual forma, també és un signe de salut i higiene democràtica que les administracions públiques siguin accessibles i permeables a les reivindicacions ciutadanes, és a dir, afavorir la participació dels col·lectius en el govern de les institucions.

Existeix una creença popular que els millors polítics són gent ben formada. Dit així, resulta impossible mostrar qualsevol tipus de discrepància, ara bé, què vol dir 'ben formada'? Aquesta creença popular lliga els conceptes 'titulació acadèmica' i 'bona formació' d'una forma tan estreta que automaticament queda exclosa de l'imaginari col·lectiu qualsevol altre tipus de formació com podrien ser xerrades o tallers organitzats per les entitats. No són formació també? La seva validesa necessàriament ha d'anar acompanyada del segell d'una agència d'acreditació? De la mateixa manera que podem qüestionar aquestes activitats formatives de l'ambit informal, perquè no qüestionar-nos també les formals? Record un màster que vaig cursar al que es defensava com a única salvació del sistema sanitari les propostes de l'economia neolliberal, la mateixa economia que ens ha portat la crisi i que augmenta les diferències entre les persones més riques  i les més desfavorides.

L'experiència en la participació a qualsevol col·lectiu sempre és enriquidora a nivell personal ja que ens obliga a aprendre i desenvolupar estratègies socials. Ara bé, no serà el mateix participar a una associació que només es dedica a l'organització de les festes populars una vegada a l'any que formar part d'una entitat que, per exemple, lluiti contra les desigualtats o que actuï a favor de la justícia social dia a dia.

Després d'aquesta dissertació teòrica he de dir que al llarg de la meva vida m'he trobat excel·lents polítics en gent que mai ha trepitjat l'Academia ni cursat cap màster. Gent sensible als problemes dels seus iguals, tot i que no eren problemes seus. Picapedrers, llampistes, ferrers, electricistes, agricultors... I també m'he trobat gent amb estudis universitaris preocupats per temes que van més enllà del seu camp d'estudi: un historiador preocupat pels drets de les persones amb mobilitat reduïda, un advocat amb interés pel model turístic, un metge que defensava un model econòmic basat en la justícia social, un filòsof a favor la Sanitat Pública...  Persones compromeses amb fer que el món que els envolta sigui una mica millor

La ment humana necessita estalviar temps i energia, per això organitza la informació per categories, generalitzant i simplificant els detalls importants fins a fer-los desaperèixer. Així hem arribat a relacionar musulmà i terrorista, PP i corrupció o Casa Real i impunitat. Per cualque raó, que advocats i economistes siguin polítics ens ha arribat a semblar lògic (deu ser perquè comparteixen 'uniforme' amb els polítics?), fins i tot més que els politòlegs (estudis desconeguts o infravalorats fins l'aparició de Pablo Iglesias Turrión i Podemos) de la mateixa forma que no ens acaba de sonar bé que biòlegs, fisioterapeutes, geògrafs, filòlegs esdevenguin candidats o polítics solvents. No semblen de confiança ni capaços d'encapçalar un govern, i això que no tenim ni idea ni d'on venen, ni que han fet amb la seva vida, ni amb què somnien; només sabem el que varen estudiar a la universitat.

Al final, pel que he pogut veure al llarg dels 15 anys que duc a aquest entorn, per esdevenir un bon polític fan falta quatre elements principals: dilatada experiència en participació al teixit associatiu (i si és alternatiu i contestatari, millor), un bon criteri basat en una sòlida formació (ja sigui formal o informal, i si és marxista, millor) una alta estima a uns valors ètics insubornables i una ocupació (un negoci o una professió) a la que tornar en acabar l'experiència, que garateixi el sustent i que eviti la tentació de la corrupció o de perpetuar-se de càrrec en càrrec només perquè és l'única forma de guanyar-se la vida. Aquesta és la fòrmula que he trobat per aconseguir persones veritablement compromeses amb fer que el món que els envolta sigui una mica millor.