Irene Baccarini ens adverteix que allò que val és la fe que posam en l’art, com a moment de transformació ètica del món a través de la bellesa, tal com ho havia escrit abans Giuseppe Conte. També podria servir el verb traslladar, la poesia pot traslladar una forma d’ètica, sempre que el resultat sigui plausible. Posam esment al pròleg del poemari «Fidelitat al mar», editat per Documenta Balear a cura d’Irene Baccarini i Lluís Servera. Edició bilingüe que inclou una selecció de textos escrits entre els anys 1979 i 2006. Val a dir que les antologies poètiques comporten el risc que la selecció no sigui la més adequada, sobretot si no la fa l’autor de l’obra, perquè una previsió errada pot comprometre el caràcter representatiu de l’obra seleccionada. En aquest cas, el contingut del pròleg de Baccarini i l’ofici de Lluís Servera ens ofereixen prou garanties.

Transformació ètica del món a través de la bellesa, ara en forma literària. Una advertència prèvia: posarem el nas davant el llibre d’un autor que dels afers de Déu ha fabricat literatura. Els incrèduls en el Transcendent no cal que hi posin cap prevenció, perquè Conte hi ha sumat la ganga del tast poètic. Ja és molt; per alguns el primer requisit que ens ha de garantir la poesia, la manera específica que té de dir les coses. Després, si de cas, ja dedicarem temps, ens hi posarem, a judicar si el missatge està a l’alçada de les circumstàncies. Tanmateix la forma és el recurs que ha d’enaltir el tema. Endemés estam salvats: el lector de poesia —fraseologia que indica transgressió— sol descartar els prejudicis.

La nostra impressió és que Giuseppe Conte no ens obliga a haver de comprendre res, simplement ens presenta la seva forma de recerca; gairebé res, va dir aquell! Vet aquí un vers demostratiu: «...així Déu és llum i tenebres,...» Conte ens obre la porta perquè el lector pugui accedir a la part de la seva obra que més el convenci. El poeta pot rescatar el lector incrèdul i conformar, d’una altra manera, qui té fe. Altres versos que ho proven: «La nostra veritat és aquesta, la poesia. / Ara sé què vols, / comprenc per què m’has esperat aquí.» Per a Conte la poesia també té el caràcter de l’infinit, d’allò que costa determinar.

Fidelitat a la naturalesa, al clima i a la mar —la mar, un dels millors cantons de la naturalesa—, per mirar d’escriure la poesia més propiciatòria, la millor ambició. Insistim: ja n’hi ha a bastament. La utilització del paisatge que fa Conte, però, a diferència de l’ús que en feia Blai Bonet, un altre poeta del factor religiós, no és sumptuosa perquè mai no té un gran pes. El tractament dels elements naturals, en el cas de l’italià, és més liquat, posat més al servei d’una manera de dir més clara, sobretot a mesura que passen els anys. És un paisatge que no impressiona, sinó que en fa simplement ús; l’afebleix, sobretot a mesura que passen els anys i arriben nous poemaris: «L’aigua s’assembla a l’ànima / de l’home. És inquieta, no té / positura. S’expandeix per vies que baixen / vers els orígens de tota cosa.» Trescant entre la natura sempre troba espai per a l’espiritualitat, recerca legítima en el camp de l’art. La seva fe mai no està travada —en el sentit vitenc que Blai Bonet donava al nom de Déu.

El llibre és una antologia, tot i els riscs que comporta la selecció, que permet observar l’evolució del poeta. En seu cas el treball perd força simbòlica i guanya terreny una poesia menys estilitzada, un formalisme d’expressió més comunicativa. Poesia més espontània, menys decorativa, com si volgués expressar les coses més per la part exterior, com si, a mesura que passen els anys, Conte volgués aclarir les coses amb més precipitació. En tot cas el seu formalisme mai no és embafós, solemne, ni espectacular. No transmet en cap moment una expressió excessivament subratllada.

Vet aquí una mostra del que hem volgut dir: «On l’Oceà toca la terra / no hi ha mai pau. / Neixen núvols falaguers, i un vent / precís com el fil a l’ull de l’agulla / entra en el basar, sota els pòrtics. / Després cau,/cau massa en silenci. / Llavors el matí, / tu pots veure, blanques de boira, / les cases, el port, la Medina/de Dar el-Beida.» Una altra mostra de sentiment poètic de caràcter religiós: «El meu cor no segueix / més que el teu viarany, Amor. / Només vol el turment/que li vendrà de Tu. / Com un camell que/afronta la llarga set / d’una travessia/entre les estrelles i les pedres.» I encara una nova demostració de gratitud per la vida atorgada: «Hi ha una dolcesa assuquí a la vida / que no canviaria per res / d’allò que hi ha al cel.»

Un exemple de l’evolució cap a una poesia cada vegada de caràcter més narratiu: «Dóna les gràcies per totes les nits / passades amb una bona companyia. / Dóna les gràcies per cada tremolor / que et satisfà, que et banya. / Dóna les gràcies per totes les besades/que han solcat el teu rostre. / Dóna les gràcies perquè has conegut/el somriure no menys que el plor.» I per acabar una selecció de versos que corresponen al poemari editat l’any 2016, titulat «Ferides i reflorides». L’esperança en el Transcendent perquè la fe ha calat: «L’Esperit que ens genera / com a homes i ens dóna el cant, / estima la matèria i el seu ventre / com estimà a l’inici, quan / la penetrà amb un moviment / frenètic i veloç / fins que fou / llum.»