Venc a dir, Urdangarín és un subversiu de l’ordre establert?

Els gàngsters i els neoliberals tenen un denominador comú, han de menester lleis vagues, de fàcil reinterpretació, bones de sortejar. No és això que ha volgut fer Urdangarín?.

L’optimisme estova.

Avui en dia tothom diu que opina de manera subversiva —perquè qui no ho fa esdevindrà irrellevant. El mèrit de Valtonyc és que de les seves opinions, n’ha fet art en expansió, encomanadís.

A Madrid tot ho fan grosso modo.

L’assessor del batle va parlar poc, reticent i suspicaç, com si les passions de la parròquia li haguessin tapat el cor.

Si els dies que passen encara no són cordials, és bo d’entendre que hom ajorni, per tongades, les al·lusions que  proporciona la memòria.

La poesia és tan útil que encara ens hi podem asseure, talment la bancada de la primera fila, per a contemplar bé el món.

Els colors representatius dels impressionistes són els de l’admiració que xucla d’una manera extraordinària, automàtica, destarotada, Els cal·ligrafia amb i a escriptors aparentment drecen de l’ indisciplina. a la només agitació

De vegades un o altre ha tengut la sort que cap educador de la infància no  ha estat excessivament incisiu. No és el cas de Cristina de Borbó.

Hem proposat al polític que seria millor fer revistes de poesia a cada poble. Ens ha contestat que sí però que han d’impulsar l’acció de la multitud. Li hem dit que la poesia sempre ha estat cosa de poca gent, i ens ha entaferrat: o no voleu ser avantguardistes, vosaltres?.  

Temps enrere hom sentia dir que les dones sovint patien la neurastènia. Era l’època en què les femmes anaven fermades amb corda curta. Vivien una monotonia com la de la presó. Després van venir els afers de l’alliberament sexual; d’aquesta manera fins ara. Avui en dia ja no sentim dir que les dones són neurastèniques, ara sentim dir que pateixen la violència domèstica. Els homes, sempre tan vulnerables, tan subalterns de les dones.

La gent no sap estar aturada; és el frenesí de l’optimisme. És per això que sempre ens posam en evidència. És un error de la vida, una desgràcia inapel·lable.

Hi ha gent tan rudimentària, tant, que ho és normalment. És per això que topam sempre seguit.

L’animadversió al proïsme no sempre és endebades —tal com insinuen els catòlics de fe més espessa. De vegades és un bon reconstituent.

Només patim per la mania que tenim —irrevocable—  de donar importància a les coses. Som uns polls entrats en costura. Ara, si davant les coses hi volguéssim passar de llarg, per a tenir èxit hauríem d’anar en cos de mànigues de camisa.

A Cristina de Borbó li ha sortit barat, el dret que té tothom a no passar canòcies.

Els pessimistes ho són perquè exageren la feta, solen dir els pardals assolellats.

Era tan escèptic que fins i tot tenia capacitació per a descartar els vicis.

Un curt de gambals ens estalvia la dispersió d’allò que se’n diu tenir idees solvents.

Si no fóssim un ingenus recalcitrants no tendríem la il·lusió del desplaçament; no ens emprenyaríem si no arriba l’avió retardat. Ni estar pendents del dinar, que no refreda, ens produiria cap neguit.

La combinació de les sentències judicials prova que la democràcia està  tacada de Xylella.

Què dius, que no entens el poema? Doncs no t’han d’estalviar la responsabilitat delegada en el lector.

El control i la vigilància —aquest cantó dels sectaris—, un tros enfora. Tant si ens arriba de llevant com si ve de ponent.

Estratègia política de caràcter general: la vida que ve serà més antiga que anar a peu.

S’ha fet alt el silenci dins l’era. El sol de ponent remena una claror indecisa que té manca de resolució, tot i que el mes de març ja ha tombat dins l’abril.

Un plutòcrata és un home que té reserves a bastament, desproporcionades; un conservador partidari de doctrines completes; un ésser equànime, descomptant els afers del desordre i els de la corrupció.

Atesa la limitació de la naturalesa humana, poca cosa més a dir; un superàvit de coses precàries.

Són una suma considerable de desgràcies i dificultats, el mal que provoca que la gent no tombi del costat escèptic.

Gràcies a la providència dels pessimistes n’hi ha que mai no reaccionen de manera espontània, tal com fa la gent entusiasmada.

El cap de la mortuòria, després d’haver exposat el catàleg amb les ofertes, i després que hem triat el model, tant si és de primera com si de mena ordinària, sempre ens garanteix que quedarem satisfets. Si tanmateix sempre hi hem d’estar, per què ens fan triar les categories?.

Avui en dia —val a dir que igual que sempre— la gent fàcilment cau en la sensació de l’avorriment, dins el tedi, en l’esplín. Els artistes romàntics en deien melancolia. És perquè fàcilment tot ho podem tocar amb les mans, ho miram de prop perquè ens ho posen davant el nas. Tot està molt clar, com sempre.

El costum mallorquí no està fet de tal manera que poguem anar molt a l’atac. Diguem-ne que és escèptic per naturalesa. Aviat tot és hiperbòlic, per a nosaltres; un excés, emperò, que atenuarà per defalliment natural. L’adversitat l’entenem com si hagués de ser geològica, un punt de la geografia; o com si les èpoques sempre haguessin de passar de llis perquè és millor que no ens afectin.

La vida constantment ens ofereix l’oportunitat de redimir-nos. En això consisteix la crítica, la paraula que interpel·la el pensament que sovint reposa clapat de son.        

Un escèptic pot arribar a trobar els costums de la vida molt aprofitables, però a condició de no haver de mesclar-s’hi.

El progrés? Segons Josep Pla és una il·lusió popularíssima.  

Aquest govern fa la impressió de gestionar sota mandat de lleis excessivament generals.  

Eixamplar argolles, desclassificar l’educació: Valtonyc ha demostrat que els seus versos no són extravagants, que ho és el posat seriós d’Urdangarín.