Som mallorquinista. Fa dos anys que som sòcia. I d'ençà que hi som, tot va malament. Ja hi anava, i no ha canviat res. 

D'il·lusió en tenc, però és innegable que el desgast hi és. Que una derrota és una decepció més i que la confiança es perd amb cada desencís. No puc parlar de tècniques, ni de jugades, ni d'estadístiques de futbol, però vaig al partit i puc dir el que veig: poques ganes. 

És trist dir-ho però el millor que hi ha hagut en aquests dos anys ha estat el Centenari. Per cert, bona paella. Aquell dia sí que vàrem guanyar. Aquell dia vaig veure gent que anava a una festa, a passar-s’ho bé. Ara, sense voler ser derrotista, és difícil veure aquesta actitud.

El que vull dir és que sense guanyar algun partit, sense sortir de la part baixa de la classificació, és difícil tenir il·lusió. És complicat ser optimista quan tornam estar en llocs de descens i no guanyam un partit ni de miracle.

Ni tots els doblers del món, ni totes les campanyes de màrqueting per fer nous socis funcionen si el Mallorca no va bé. Sembla obvi, no?

Ho dic ara que hi som a temps. Ja ens han pres en Borja Valle, amem si anam un poc més vius i feim els fitxatges que ens fan falta. No vull parlar de doblers, però també és obvi que un club de futbol com el nostre no és una empresa rendible i que necessita inversions pràcticament a fons perdut. L’únic negoci possible és l’ascens i, de moment, no en duim camí.

A veure si començam l’any el nou any amb l’esperit renovat i amb la incorporació de nous futbolistes. Cap amunt!