algo de nubes
  • Màx: 11°
  • Mín:

Em sap molt de greu...

Francament, em sap molt de greu l’afer dins Podemos. No vull entrar a valorar els fets que han motivat aquest afer, tampoc qui té més o manco raó. No me correspon, no som membre d’aquest partit i per tant, per damunt de tot he de mostrar el més absolut respecte.

Des d’aquest respecte i moguda per l’experiència que he viscut en anys anteriors, m’atrevesc a dir la meva. La militància política és una decisió personal moguda per raons diverses. Uns ho faran per cercar una manera d’enriquir-se econòmicament, crec que va ser el ministre Zaplana, qui ho va dir obertament, ja fa molts anys. Altres perquè així aconsegueixen un lloc de feina per ells o pels seus fills i coneguts, pensem en les empreses públiques municipals o no, que aconseguien entrar qui duia el carnet a la boca. Èpoques de majories absolutes de la dreta més conservadora, aquells representants polítics que miraven amb menyspreu els de l’esquerra com si fossin nou-vinguts a les institucions, que consideraven seves.

Hi ha qui pren la decisió de militar per compromís amb la lluita per transformar la societat. Gent d’esquerres en la qual jo m’incloc. Fer una passa de d'individualitat al fet col·lectiu, creure en la feina en equip, en cooperació. Aprendre a escoltar, a opinar. El fet d’estar a un partit o una formació política és semblant al compromís ciutadà d’aquelles persones que decideixen ésser sòcies de l’associació de veïnats del barri on viuen, o de les associacions de mares i pares dels centres escolars dels seus infants. O també sòcies d’entitats culturals, que promouen la llengua, la cultura pròpia, que creuen en un futur pel seu país diferent, més inclusiu, més solidari, més just. O sòcies d’associacions feministes actives que lluiten per acabar amb la mentalitat ancestral del patriarcat.

No és fàcil prendre la decisió i mantenir-te dia a dia. Hi ha companys i companyes que ho fan durant anys, altres en èpoques de la seva vida, altres en un moment determinat, en una paraula, unes persones ho veuen com a un fet dels joves, altres de «quan tenia temps per mi», altres es reclouen quan les obligacions familiars ho reclamen.

Allò evident és que donar la passa de ser activa en un partit polític no està ben vist per la societat en general. El desprestigi del fet polític és present, no ho podem obviar. Aquest desprestigi ve motivat sobretot per la corrupció que ha presidit la gestió dels doblers públics, les nostres Illes en són un bon exemple.

Aquests mesos i anys passats hem viscut una reviscolada, de cop i volta amb l’ocupació de les places públiques el 15M molta gent ha descobert, o re-descobert, la necessitat d’intervenir més enllà dels comentaris al sofà de casa.

Molta gent ha vist com a una esperança les formacions polítiques emergents, amb missatges confusos -res de dretes i esquerres, sinó d’abaix i adalt- o la «casta», posant en un mateix sac tot allò que no eren ells.

Han tingut un suport electoral espectacular. Han fet botar la confiança en les enquestes...Ja són a les institucions, de tots els nivells, des del Congrés i Senat fins als municipis.

Malauradament ara ja són notícia als mitjans de comunicació no tant per les seves propostes i gestos, sinó per les bregues internes que recorden els pitjors anys d’altres partits.

No penseu que és un mal fat, propi de les esquerres. També ocorre a partits de dretes, de centre... Em sap greu, de bon de veres, des del respecte més absolut. El debat de les idees hauria de ser una altra cosa.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.