No tenc cap dubte que els Països Catalans seran confederals o no seran. Vull dir que fins i tot podria ser que, ni amb un projecte de confederació, acabassin sense configurar-se. I no tenc cap dubte que, si no és a partir de la sobirania de cadascun dels tres països que conformen la nostra nació, no podrà existir cap tipus de construcció política pròpia.

Estic igualment convençut (i ho he escrit a diversos llocs) que cadascuna de les Balears té més relacions amb d’altres àrees dels Països Catalans que no amb la resta de les illes que formen el nostre arxipèlag comú. Però això no implica, ni de bon tros, que la construcció del país es pugui fer des de cadascuna de les illes, i mantenint relacions directes amb la resta de la nació i del món. Certament, la nostra identificació primera és amb cadascuna de les illes. Som, abans que res, eivissencs, formenterers, mallorquins o menorquins. I també és veritat que el sentiment de “balearitat” no existeix i, en tot cas, caldria crear-lo. Però no és menys evident que els nostres adversaris juguen a la nostra divisió per treure’n profit. El principal adversari d’Eivissa no és Mallorca, sinó l’Estat (Madrid, per dir-ho en termes simbòlics, i sense cap pretensió d’ofendre els madrilenys). I aquesta perspectiva es perd de vista si ens mantenim només en l’insularisme i renunciam a la construcció de les illes Balears.

El grau deficient de balearitat comporta problemes afegits, molt especialment per a les illes més petites. Però també per al conjunt del país. Si el pressupost que es presenta, cada any, al Parlament de les Illes Balears no afavoreix, posem per cas, les Pitiüses, de seguida ens ve la temptació de carregar els neulers del mal finançament insular contra el Govern de les Illes Balears. I, d’aquesta manera, perdem de vista que el gran handicap en relació a la financiació dels organismes insulars és el dèficit que pateix, en el seu conjunt, la nostra comunitat dita autònoma. Així, ens podem embrancar en una baralla petita i perdre de vista l’autèntic moll de l’os de la qüestió. Històricament, ens ha passat repetidament. I ara hi tornam una vegada i una altra.

Fa poc més d’un mes vaig ser a unes sessions de debat que organitzaven la Fundació Emili Darder i l’Ateneu Pere Mascaró, al Museu del Calçat, d’Inca. Després de la presentació de diverses comunicacions, ens vàrem sotmetre a les qüestions del públic assistent. A mi em demanaren, ben concretament, si pensava que, en un hipotètic exercici del dret a decidir, a les illes Balears, s’havia de fer per illes o en conjunt. Vaig respondre, també sense pensar-m’ho, que s’ha de fer en conjunt. Ens podem imaginar, per exemple, una Formentera que votàs independència havent de botar per dalt una Eivissa que votàs status quo, però que no pogués evitar una Mallorca que votàs com Formentera? I no és que no hi hagi exemples: en el seu moment (i encara no fa dues dècades), les illes Comores varen decidir votar per illes si se separaven de França i constituïen el seu estat o si continuaven depenent de la metròpoli. Tres illes votaren separació i una va votar continuar amb França. És l’ílla on hi ha l’únic aeroport internacional de l’arxipèlag!

A Eivissa ens convé que hi hagi unes illes Balears fortes i cohesionades, que el conjunt de les illes Balears aprofundeixin en la seua autonomia, i que la poca sobirania que puguem tenir com a país resideixi en el conjunt dels ciutadans de l’arxipèlag. I ens convé, també, des d’una perspectiva estrictament insularista (tret que pensem, i aniríem ben errats d’osques, que l’adversari principal és Mallorca).

Tot això que acab d’escriure és fruit del pensament racional, de la reflexió i del pensament desapassionat. La raó ens impulsa a voler construir les Balears, malgrat que de vegades el cor ens digui el contrari. I particularment estaria en molt bona disposició perquè això em pugués passar. Quan escric aquestes línies fa poca estona que m’han dit, des d’un departament del nostre govern, que necessit mitja hora per anar de l’Avinguda Ignasi Wallis a l’antiga comandància militar, avui seu de l’UIB, i que “no voldrà que em posi a buscar aquests llocs en un mapa, que tenc molta feina”. És a dir, ni conec Eivissa ni m’interessa. Idò no us pagarem amb la mateixa moneda. A mi m’interessa conèixer Mallorca, i fins i tot Menorca i àdhuc Formentera. I no se’m fan estranys els carrers del casc antic de Palma, ni l’Esplanada de Maó, ni el port de Ciutadella ni aquella església petita i de pedra que llueix Sant Ferran de ses Roques.