Segur que heu sentit alguna vegada dir la frase: Jo som molt sincer perquè sempre dic tot el que penso. I segur que davant el qui vos ho ha dit la majoria vos heu sentit un poc incòmodes ja que no vos considerau totalment sincers pel fet que no sempre deis tot el que pensau. Davant aquesta constatació i donada la importància de la sinceritat com a valor, la incomoditat es converteix en insatisfacció per la diferència moral que s’estableix entre el qui la diu i vosaltres. No vos espanteu, però, ja que sinceritat no és dir sempre tot el que pensam i qui ho defensa o és un mentider (és conscient que no és veritat), un ignorant (és curt de gambals) o un inconscient ( no hi ha pensat mai). Del que tracta és delimitar el que entenem per sinceritat i identificar els problemes socials que provocaria l’expressió de tot allò que pensam.

La sinceritat és una virtut i la hipocresia, el seu contrari, un defecte. Moralment una persona sincera és superior a una persona hipòcrita perquè amb la primera podem confiar, no fingeix, es presenta tal com és, creu en el que diu, és veraç. Mentre que una persona hipòcrita no és fiable, simula el que no és, no diu el que pensa, és mentidera. L’estabilitat d’una societat seria insostenible sense la confiança d’uns amb els altres i aquesta està basada en la sinceritat. Amb això crec que tots hi estaríem d’acord: hem de ser sincers. Però què és la sinceritat?

La sinceritat és una relació entre el que pensam i el que diem, però pensar i dir són dues coses diferents. D’aquí venen, segons la meva opinió,  els malentesos. Segons el tipus de relació, es deriven dos tipus de sinceritats, una que anomenaré destructiva i l’altra constructiva. La destructiva es basa en la idea que tot el que pensam s’ha de dir. Aquesta és irresponsable perquè no té en compte les conseqüències, és pròpia d’individus immadurs o forassenyats que són incapaços de valorar el que, a qui, com i quan les coses s’han de dir o no s’han de dir. No debades s’afirma que són els nins, els bojos i gats els que diuen sempre la veritat, són sincers. La sinceritat constructiva, en canvi, necessita maduresa, responsabilitat perquè no es pot realitzar sense esforç. Saber en cada moment i circumstància el que s’ha de dir i el que s’ha de callar no és un exercici fàcil.

Pensam constantment i sobre tot el que ens envolta: sobre la nostra parella, fills, parents, amics, companys de feina, sobre els veïnats... Imaginau per un moment que diguéssim tot el que ens passa pel cap: és insoportable, que és de curt, que va de mal vestit, quin mal gust que té, que guapa que és, quin cabró, li fotria dues mamballetes, quina pixera que tinc ...Les grolleries més increïbles i les animalades més grans passen pel nostre cap. Pensam coses contradictòries, incoherents. Tot no es pot dir perquè si ho féssim algunes farien mal de forma innecessària, d’altres mostrarien canvis constants d’opinió. Per evitar mal entesos és convenient que tot això es filtri. No es tracta de dir allò que els altres volen sentir, allò políticament correcte, es tracta de manifestar les nostres opinions sense trair-nos i evitar mals innecessaris i fins i tot irreparables. Les relacions socials ens obliguen a limitar la manifestació de les nostres idees, si no es fes així aviat no tindríem família, amics ni treball. Ens convertiríem en éssers asocials, sincers però aïllats. Allò que no es pot dir ha de quedar a l’àmbit de la nostra intimitat.

Per què he dit tot això? Perquè probablement en el futur aquest espai de privacitat desapareixi. Sí, el que sentiu. Podrem entrar en el refugi d’allò més íntim i tots els nostres pensaments quedaran a la vista de tothom. Si això passa els efectes seran desastrosos.

Sí una cosa caracteritza la nostra època és l’enorme avanç científic i tecnològic. Les perspectives són immenses i a la vegada preocupants. No hi ha cap avanç que no presenti les dues cares, una bona i l’altra bona.

Un dels avanços més prometedors és el relacionat amb la transformació del pensament en text, en moviment i en veu. Això que un cos normal ho pot fer, en cas d’alguna alteració ho podrà realitzar una màquina. No és ciència ficció, és una realitat encara no totalment desenvolupada, és vera, però és senzillament una qüestió de temps poder aconseguir-lo. Els avantatges seran considerables per persones que hagin perdut la mobilitat de braços, cames i fins i tot la possibilitat de xerrar, poder moure’s, escriure o conversar a través d’aparells que obeeixin els pensaments. Aquesta és el vessant bo d’aquest avanç tècnic. Però també presenta aspectes que no són tant bons.

Amb el temps es podran construir aparells que puguin detectar el que pensam. Això permetrà amb més facilitat descobrir els fraus a Hisenda, la corrupció, els robatoris i els assassinats. Una bona notícia. Els delinqüents ho tindran més difícil. Però també es podran conèixer els nostres més íntims pensaments i fins i tot es podria crear un nou tipus de delinqüència segons el que pensem. Què creieu que passarà el dia que en el mòbil portem una aplicació de pensaments aliens? Mare meva quin desastre! Serà possible passar per devora una persona i pensar que és lletja sense que se’n adoni i es senti ofesa? Què passarà si en una discussió es pensa en escanyar el nostre interlocutor o senzillament es pensa que és un fill de puta? O que diu animalades?

Davant aquesta situació què hem de fer? Haurem de posar barreres al que pensam? Ni senyors dels nostres silencis serem. No m’ho puc ni imaginar.