Si vos enrecordau del meu darrer -i primer- article al dBalears, vaig apuntar el clientelisme com un dels mètodes de la dreta per fidelitzar electorat, teixit social i, inclús, afiliació. No m'atreviria a fer aquestes afirmacions si la vida no m'hagués donat un grapat d'exemples prou clars com per defensar una acusació tant greu. Malauradament, mai he aconseguit reunir proves suficientment concloents per denunciar aquests fets.

Abans de començar: totes les històries estaran protagonitzades per Jaume, un personatge fictici, amb un nom triat a l'atzar, protagonista d'històries reals que, com he dit, he viscut d'aprop.

En Jaume d'EMAYA

Quedaven pocs mesos per les eleccions municipals de 2015. Em telefonen per citar-me a una reunió, en qualitat de coordinador d'Esquerra Unida de Palma, amb una persona que es vol afiliar: Jaume.

En Jaume ens conta que està desesperat. La seva situació familiar és insostenible: l'han fet fora d'EMAYA de forma injusta, segons ell, i és l'única persona que sustenta l'economia familiar. Aquesta injustícia, sempre segons el seu testimoni, està relacionada amb una disputa durant una reunió del PP, partit del que ell diu haver estat militant fins fa poc i que ha abandonat arran aquests fets ja que és el PP qui governa i qui gestiona EMAYA. Ara, vol deixar enrere el PP i afiliar-se a EU.

(Parèntesi) Ja fa de vers quinze anys que un amic que feia feina a EMAYA em va contar que xerrant amb un company, com que el veia d'ideals progressistes, el va convidar a un acte d'Esquerra Unida. Aquest company es va veure obligat a revel·lar el motiu pel que no podia assistir-hi: s'havia afiliat al PP. El meu amic li va demanar el perquè i ell li va dir que no tenia plaça fixa i que així es feia la selecció del personal: acarant el borsí d'interins i els d'afiliats del PP. A més a més, tampoc li suposava tant – contava- perquè només havia de pagar 50€ l'any (crec recordar), fer d'apoderat a les eleccions i anar als grans actes del partit, als mítings massius. (Tancam parèntesi).

Des d'aquell moment, en Jaume comença a assistir als actes d'Esquerra Unida, participa de forma molt animada a les assemblees, fins i tot de forma massa entusiasta, apel·lant als valors humanistes més fonamentals com a guia dels bons governs. Sempre vaig tenir el dubte de si era una sobreactuació per ésser acceptat o si realment era així i pensava així.

Però, com més a prop teniem les eleccions, més lluny teniem a en Jaume. És cert que va participar durant la pre-campanya, que se'n va endur publicitat electoral (ingenuament imagino que també la va repartir) però la seva animositat havia devallat substancialment fins el punt que varem deixar de saber d'ell.

I arribà el 24 de maig. Jo feia ronda per un parell de col·legis electorals de Palma i finalment vaig anar cap al darrer, on quedaria fins completar el recompte dels sufragis. En arribar a la porta de Son Pisà, no sabia la sorpresa que m'esperava.

Com és habitual, apoderats i apoderades de tots els partits, romanen a les portes dels col·legis electorals per fer-se visibles, poder ajudar a qui ho demani i vigilar que la jornada succeeix amb normalitat. Doncs allà tenia a en Jaume, just davant meu, amb la seva acreditació del PP ben visible.

Empegueït, tot d'una, Jaume va venir a explicar-me el que era una obvietat. El vaig convidar a un cafè per xerrar més tranquil·lament i, efectivament, l'havien tornat a contractar a EMAYA i ell havia tornat al PP. També va intenar, una vegada més, que em convertís a l'islam, però aquesta ja és una altra història.

Fins on arriben aquestes pràctiques? El que il·lustra aquesta història és que els nivells de corrupció sobrepassen la mal anomenada classe política per esquitxar a persones comuns, gent de la classe treballadora que ha triat aquest camí per poder sobreviure.

Hi va haver un temps al que la denúncia de la corrupció aconseguia capgirar el signe del Govern. Evidentment, per higiene democràtica, hem de seguir denunciant el tràfic d'influències o la malversació de fons públics, però sembla que el rèdit electoral ja no és el que va ser.

Establir la denúncia de la corrupció com el principal cavall de batalla electoral és molt útil per guanyar la confiança de qui tengui els seus estàndars morals als nivells més alts. Però, són aquestes persones suficients per poder guanyar unes eleccions?