muy nuboso
  • Màx: 13°
  • Mín:
10°

Dubtes sobre llenguatge i correcció política

Un dels llibres més hil·larants que he llegit (així, ras i curt, al llarg de tota la meua vida) és el recull de James Finn Garner titulat Contes per a nens i nenes políticament correctes. Es tracta d’una reconstrucció d’alguns dels contes tradicionals més coneguts arreu del món, en base a la correcció política. De manera que no es maten llops, ni es destrossen casetes de fusta, ni hi ha princeses que busquin cap príncep blau. Automàticament, tot plegat es converteix en una farsa magnífica, digna de riallades a mandíbula batent, al voltant d’una qüestió tan senzilla com els contes per a infants.

Quelcom de semblant passa amb la correcció política referida a la llengua. En ares d’aquesta suposada correcció feim coses tan lamentables com haver-ho de posar tot en masculí i femení, sense pensar que un dels dos gèneres pot coincidir amb un gènere neutre. I pretenem reconstruir la llengua segons les nostres conviccions cívico-polítiques. He de dir que em sembla una rucada i que resulta especialment sagnant quan es produeixen interferències lingüístiques manifestes. Per exemple, en català la paraula “alumne” té forma femenina “alumna” en singular, però masculí i femení coincideixen en plural. Són “alumnes” tant els mascles com les femelles. Però algú d’aquests que fa servir el signe “at” (en espanyol “arroba”) per marcar el masculí i femení també pot gosar usar-lo amb la paraula “alumnes”, que serveix exactament igual per als dos gèneres. Com aquest exemple, en podria treure cinquanta més. Com a mínim, la correcció política ens permet d’observar la magnitud de la interferència de l’espanyol en la nostra llengua.

Arran de petites polèmiques desfermades al voltant del llenguatge políticament correcte, podem observar variacions en els usos que pens que resulten prou significatives. Per exemple, en anglès, la referència a “mascles” (males) i “femelles” (females) no presenta més marca que la de gènere. Es parla de mascles i femelles referint-se tant a humans com a la resta d’espècies animals. I ningú no considera que constitueixi cap referència masclista parlar de femelles o viceversa. Es fa sense complexos i amb tota normalitat. Es pot posar, sense problemes, per exemple, per determinar els excusats d’uns i altres.

En espanyol, en canvi, alguns bocamolls fan servir el terme hembra per referir-se a les dones, en determinats contextos que superen a bastament el micromasclisme. I podem considerar el seu ús com a sexista perquè, correlativament, no es fa servir el terme macho en un sentit tan ample com el que s’usa en anglès. En espanyol, un macho és el mascle de qualsevol espècie animal que no sigui la nostra. O un membre de la nostra que es caracteritza per la seua excessiva masculinitat.

En català, podem considerar que els termes “mascle” i “femella” tenen connotacions semblants a les que observam en espanyol? No ho tenc clar. Entre nosaltres, la referència a mascles i femelles és més a l’anglesa. Tot i que el terme femení té, en determinats contextos, unes connotacions que també podem considerar com a masclistes.

Del que no hi ha dubte és de l’ús inadequat, en català, del terme “senyoreta” per referir-se a una dona que no és casada. En espanyol, se sol fer servir amb tota naturalitat. Que un cambrer demani a una al·lota jove “qué desea la señorita?” no es veurà, de manera immediata, com un tic masclista. En qualsevol cas, se li pot atribuir un toc camp, d’antic, d’arnat. Però no directament d’atemptat contra la consideració de la dona. Per als mascles, el terme equivalent significa “propietari de finques a la regió d’Andalusia”, aproximadament. Aquí, en canvi, tots som senyors i senyores, independentment de la nostra situació de parella.

Escric tot això pensant en l’aiguabarreig que li ha caigut a sobre a Jesús Posada, del PP, antic president de les Corts espanyoles, per usar el terme “hembra”. Si en comptes d’espanyol hagués parlat anglès, s’hauria estalviat alguns problemes. Però no són problemes que hagin d’ultrapassar el gust d’empassar-se un “arròs de senyoret”.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Idò sí, fa mes de 6 anys

I amb la creença que Déu féu la dona d'una costella de l'home, la majoria dels nostres padrins creien que els homes teníem un costella menys que les dones. Idò!

Valoració:0menosmas
Per Joan Miró Font, fa mes de 6 anys

[Fe]male, [wo]man, blanc[a], blond[e], juez[a] (aquest totalment incorrecte)... Es femení format a partir des masculí, com déu féu sa dona a partir d'una costella de s'home, curiós

Valoració:0menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente