La política cada pic és més un show. I, per tant, no es tracta tant del que penses o del que defenses sinó d’escenificacions i sortides de botador. Es tracta de cridar l’atenció però no per la profunditat de les teves idees o per la novetat de les possibles solucions a aplicar a determinats problemes, sinó per la teatralització que realitzes.

És evident que sempre hi hagut un component d’escenificació. Això com tantes altres coses és molt antic. Per molts que alguns es pensin que amb això de la nova política han descobert la pólvora, moltes coses ja estaven inventades i tot és més retòrica que realitat. Segurament amb la progressiva intermediació dels mitjans de comunicació aquesta tendència escenificadora es va accentuar. Amb la cultura del tuit on només funcionen els eslògans resulta que la cosa ja surt de mare.

Els de Podem són mestres en això de convertir en show les coses: des del nin petit al congrés, passant per l’actitud davant el Rei o la inestabilització institucional del Parlament Balear i arribant al minut de silenci tot respon a aconseguir impacte fent coses inhabituals encara que no tenguin cap transcendència ni rellevància, més que un simbolisme que és pur càlcul publicitari. I en aquesta dinàmica no es respecta res. De fet, diuen que l’habilitat de colcar dins aquesta dinàmica és una de les justificacions del triomf den Trump a les recents eleccions dels Estats Units.

N’hi ha que diuen que la política hauria de ser una cosa seriosa ja que és la instrumentalització de la democràcia i ja que es gestiona l’interès general. N’hi ha que diuen que els mitjans de comunicació tenen com a missió principal informar i com a missió complementària influir i controlar. N’hi ha que diuen que els debat públic de fons és fonamental per conformar una societat avançada. N’hi ha que demanen reflexió, que es xerri d’allò que es diu que preocupa a la gent. En definitiva, es diuen moltes coses a nivell teòric. A la pràctica però les desviacions i la perversió és una constant que de fet s’aplaudeix per massa gent.

Això es pot aturar? Aquesta manera de funcionar és inevitable? Supòs que ningú té una resposta. Fins i tot, és possible que fer-se aquestes preguntes sigui un exercici absurd i cridat al fracàs més estrepitós. Probablement és així. Tanmateix, no puc deixar de tenir una resistència intensa a convertir tot en pura banalitat i superficialitat, a sobrevalorar la forma sobre el contingut, a quedar enlluernar pel continent i no pel contingut. No tot es pot convertir en un show.