Els minuts de silenci estan desvirtuats des del moment en què esdevenen part d’un ritual que, d’alguna manera, ens exculpa de la responsabilitat que totes i tots tenim de fer de la nostra societat una millor societat. De fer la part que ens toca, vaja. Perquè clar: què feiem abans del minut de silenci? I què feim després del minut de silenci, totes i cada un de nosaltres?

Si el minut de silenci és per una nova barbàrie contra els drets humans a un país d’Àfrica, mirem allò que consumim i els conflictes que hi pugui haver darrere abans de comprar, que és un acte polític... Ho feim?

Si el minut de silenci és perquè ha mort un intel·lectual, mirem de lluitar per l’educació pública i la recerca, que són la garantia que el llegat de la saviesa serà ben aprofitat. Si és perquè ha mort un treballador caigut d’una obra a la façana d’un hotel, alcem la veu quan les condicions de feina dels qui ens envolten freguen l’esclavitud. Ho feim?

Si el minut de silenci és per una nova víctima de la violència masclista, com na Celia, la sisena en el que duim d’any a la nostra comunitat, comprometem-nos activament per extirpar el masclisme de la nostra vida quotidiana, a casa, a l’escola, a les empreses, als mitjans de comunicació. Perquè el minut de silenci toca fer-lo quan ja no hi ha remei, i l’hem de fer, però és incompatible amb callar davant el virus patriarcal omnipresent del dia a dia. Totes però sobretot, tots, podem fer-hi alguna cosa al respecte. Mirem-nos i... ho feim?

I si és perquè ha mort algú del món de la política, que sigui perquè el seu pas per la cosa pública ha estat exemplar, com ho va ser Labordeta o com ho han estat tantes altres, i no un clam de sobèrbia i d’impunitat de les pitjors pràctiques. Això sí: que tothom descansi en pau.

En definitiva: el poder transformador del silenci és brutal, però no ens confonguem amb callar quan no toca.