Fa unes setmanes que és notícia la crisi interna de Podem protagonitzada per la presidenta del Parlament, Txelo Huertas i la direcció del partit de les Illes i Madrid. La rellevància del càrrec que ocupa Huertas, juntament amb la gestió externa i via judicial que s'està fent del conflicte provoca un espectacle i renou mediàtic que, possiblement, gestionat de forma interna i amb una major discreció s'hagués pogut, en gran mesura, evitar.

Quan ciutadans i ciutadanes externs al món de la política institucional i a les misèries humanes que segons sembla, es donen amb forta intensitat al si de les organitzacions polítiques observen aquests xous, evidentment no entenen gairebé res i es refermen en la perillosa idea que «tots els polítics són iguals». Es tracta d'una percepció injusta per excesivament generalitzadora, però és la que pot portar a l'ascens de populismes d'extrema dreta. Des de fora, equivocadament o no, es veu una persona aferrada al seu càrrec, unes acusacions contra aquesta que no se sap si són certes o no i, per descomptat, una guerra interna que només els protagonistes saben exactament perquè es produeix. Tot plegat trist, en un partit que va néixer justament per rompre amb això.

El funcionament intern de les formacions polítiques és sovint un misteri pels que no hi pertanyem, però crida l'atenció la marcada tendència que mostren a triar persones poc adequades en relació al càrrec que han d'ocupar. Ja sigui al si del partit o institucional. I en el cas que ens ocupa, ni la forma en que la direcció ha manejat el tema, ni el comportament de Huertas mostren exemplaritat, competència, ni l'actitut adequada per a gestionar un conflicte. Se'm dirà que és fruit de la manca d'experiència que té la formació morada degut a la seva recent aparició al mapa polític estatal. I segurament hi influeix. Però veure alguns espectacles on teòricament, no s'haurien de produir, no és una bona notícia per aquells que aspiren a construir alternatives sòlides i creïbles.