muy nuboso
  • Màx: 23°
  • Mín: 18°
19°

Dues espanyes?

No havíem quedat que hi havia una teoria de les dues Espanyes, la d’en Rajoy i la de na Susana Díaz, segons la versió d’Antonio Machado? Doncs sembla que l’Espanya de la modificació de l’article 135 de la Constitució i la de l’actual conjuntura política, cap a la reconsagrada súper centralització de les administracions, esmena la teoria. El que ens volen fer creure que ha de ser un daltabaix polític, potser no és més que una nova adequació a circumstàncies que no havien previst.

Durant aquests darrers quaranta anys de transició permanent, els partits que han representat, cadascú amb el seu estil, el sistema de les oligarquies, més o manco han anat mantenint les formes, amb un objectiu; el de camuflar que les restes, importants, del franquisme sociològic sempre han comandat. I d’aquesta manera fins ara que els pilars que sostenen l’Estat han comprovat, per mor de les aspiracions populars més democràtiques, que l’actualitat se’ls ha girat en contra; el trull regirat de la població que comença a fer-los front.

En una entrevista que el setmanari «El Temps» va publicar fa una grapada d’anys, Xavier Arzalluz va contar una anècdota prou clarificadora. Va dir que en el decurs d’una entrevista concertada amb el rei Juan Carlos, al palau de la Zarzuela, va fer saber al monarca que el costum de dialogar era recomanable. Juan Carlos, segons la versió del basc, va contestar, «”Dialogar amb qui, amb els partidaris d’ETA? I què dirà la Guàrdia Civil?”» Ja tenim una mostra del franquisme sociològic, dels guardians de l’oligarquia que el sostenia i dels partits polítics que n’eren representants, tan dúctils que en permeteren una restauració permanent. Miguel Herrero de Miñón, un dels anomenats pares de la Constitució, conta en les seves memòries, titulades «Memorias de estio», que un dia es va presentar a la reunió de la ponència redactora, de la carga magna, amb un sobre que li havien donat a l’Estat Major de l’exèrcit; dins el sobre hi havia un paper que duia redactat el text de l’article vuitè de la llei suprema. I s’ha acabat el bròquil!.

Tanmateix Espanya està encallada, carregada d’auguris feréstecs. Passi el que passi, sempre fa la impressió que la democràcia n’ha de patir les conseqüències, condemnada a ser migrada. Ara ja hi tornam a ser, Felipe González i encara Rubalcaba, un altre pic aquell senyor que quan va ser ministre de l’interior parlava con si visqués en el segle XIX. I encara ara, de més, la senyora Micaela Navarro, presidenta del partit, que fa tot just un mes va declarar que els afiliats al PSOE no podien votar perquè estan desinformats. Vaja, una versió com la dels cacics de principis del segle XX, aquells senyorots que deien que un treballador no podia votar perquè un jornaler no era més que un tros d’ase.

En què va consistir, la Transición, segons ens volgueren fer creure? En una suposada reconciliació entre els franquistes i les víctimes del franquisme. Mentida, perquè les reconciliacions es basen en el reconeixement de les injustícies comeses, en la voluntat de reparació. Hem de superar el passat, vengueren a dir. D’acord, però primer s’ha de reconèixer el dolor causat perquè no és equivalent entre les parts en litigi. Fixar responsabilitats. Una administració de justícia que depèn dels partits que comanden i unes forces armades que són una garantia per a l’ordre que ha de menester el poder oligàrquic, si és que ha d’abusar amb garanties; predisposat sempre tothom a reprimir les expressions de llibertat fa que la narració del passat ho contamini tot i que la reconciliació sempre seguit estigui pendent d’una incompleta satisfacció.

No ens enganyem, estam immersos en un procés de revisionisme espanyolista comandat pel poder econòmic; partidari, també empre seguit, d’estrènyer fort el poble, cada vegada que els ho paga. Un poder polític de talant castellà que emmascara un autoritarisme amb el pretext de la seguretat nacional, i tot per mor d’una transició pensada exclusivament des de Madrid amb l’objectiu de preservar els interessos del nacionalisme espanyol. Les declaracions dels actuals jerarques del PSOE no fan més que provar-ho, destinades a reafirmar davant la població que un canvi de legitimitats —sistema capitalista i Espanya— no és possible; si cal, la democràcia romandrà com a una manera gregària de fer les coses.

L’aparell de l’estat, un cop aprovada la Constitució del 78, aspirava a una disjuntiva simple; la dreta com a alternança del PSOE, o a la inversa; el socialisme, l’esquerra possible, a mans de Felipe González, una mena de reietó d’òpera bufa, al servei del règim monàrquic. González, aquest senyor que ara ha fet el darrer servei, carregar-se un polític tan moderadíssim com és el cas de Pedro Sánchez. Mirau si ha estat bo de fer, acabar amb el mite de les dues Espanyes; aquesta dialèctica que s’ha xapat a bocins. Crisi del PSOE en decadència induïda, esbucament de l’estat social i irrupció, potent, d’una societat civil catalana que la transició democràtica espanyola mai no va aconseguir doblegar.

Feia estona que s’especulava amb la conveniència de la gran coalició PP-PSOE, si les circumstàncies ho havien de requerir. Si més no de facto s’ha produït, ara que els conflictes han pujat de to i el control de les contradiccions, provocades per la dinàmica malentranyada del propi sistema, els ha fugit de les mans. Doncs bé, aquest adveniment de la súper unanimitat esdevé una nova oportunitat per a l’independentisme català i per a la revolució social, també en benefici del poble espanyol. Ocasió per a una tercera via que ha de fugir de la dialèctica enganyosa de les dues Espanyes, enganyosa si més no durant aquests darrers quaranta anys perquè ara aquesta versió de les dues Espanyes, en  política estricta de dos partits que han volgut ser els grans protagonistes, ha quedat reduïda a interpretació única.  

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per deveres, fa mes de 5 anys

És prou clar:
A. La del manguis, corruptes, dictadors, xupópters, caspa, brillantina, colonials, i antidemocràtics.
B. La dels treballadors, responsables, ètics, respectuosos, de bona fe, i democràtics.

Valoració:3menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente