L’any 2014 el primer ministre d’Hongria, Viktor Orban, va fer un discurs en el que exposava el seu projecte pel país i, entre altres coses, va dir que l’era de les democràcies liberals s’havien acabat i que el més adequat pels hongaresos era una democràcia no liberal o “aliberal”. És bo recordar que a les últimes eleccions, la seva candidatura va treure 133 diputats d’un total de 199 la qual cosa vol dir que té el suport d’una àmplia majoria d’hongaresos. No sé exactament en què pensava el mandatari encara que es pot intuir observant la seva pràctica polític, però a mi, quan vaig llegir el terme “democràcia no liberal”, immediatament em va venir al cap allò de democràcia orgànica i democràcia popular, conceptes en teoria contraposats però que a la pràctica volen dir senzillament dictadura. Pobres hongaresos! De la democràcia popular han passat a la democràcia liberal i quan han vist que aquesta no complia amb les seves expectatives volen passar a una altra mena de democràcia, no liberal, probablement molt semblant a l’orgànica, una mescla d’autoritarisme polític, dirigisme cultural i moral, retrocés en drets socials i rebuig a la immigració. És a dir, passar d’un règim dictatorial a un altre autoritari. Vaja quin itinerari! Quina esgarrifança!

Com podeu veure, el tema que vull tractar en aquest article és el de la democràcia i la dictadura i les seves variants autoritàries (orgàniques, no liberals o populars), ni més ni manco.  I per endavant em declaro partidari sense cap dubte del sistema polític que respecta el pluralisme, els drets individuals i col·lectius i la igualtat, és a dir, la democràcia liberal, amb tots els seus defectes i virtuts. El terme liberal té actualment molt mala premsa i amb raó perquè s’associa a les polítiques de retalls en els serveis bàsics, pobresa, desigualtat i amb la desregulació de l’economia. Però en el context d’aquest article, el terme liberal no s’ha d’entendre ni en el sentit polític ni econòmic, sinó en un sentit més ampli i lligat als valors de llibertat, no discriminació, tolerància, igualtat.. Valors que estan a l’origen dels moviments d’esquerres que haurien de ser els principals interessats en mantenir-los.

Estam en una situació molt estranya perquè estam posant en dubte el sistema polític que ens ha conduit a uns nivells de benestar que mai s’havien donat. Sobre la democràcia s’han dit moltes coses unes més ocurrents, d’altres no tant, Com sabem o com diuen la democràcia és el menys dolent dels sistemes polítics i jo crec que és vera. Quin sistema polític permet que els ciutadans puguin  expressar les seves opinions sense que siguin perseguits, empresonats o fins i tot assassinats? Quin sistema polític ens permet associar-nos i exercir legítimament la crítica a l’acció de govern? Quin altre sistemapermet els canvis de parlament i de govern? Quin sistema polític ens fa iguals davant la llei i permet les manifestacions? La democràcia sens dubte i si li volem posar un adjectiu, podem afegir  liberal. Per evitar els abusos de poder, hi ha un sistema millor? Per canalitzar les discrepàncies, evitar que es resolguin a bufetades i que no acabin rebent els més dèbils, coneixem altre sistema? La resposta per a mi és no. Les democràcies liberals potser s’han mostrat insuficients però les populars i orgàniques han fracassat estrepitosament.

Hi ha dos aspectes que s’han de tenir en compte. En primer lloc que la democràcia és una conquesta, no és sistema concedit per la gràcia de Déu ni dels homes. Per les generacions que han viscut sempre en aquest sistema els pot semblar natural, els pot semblar la manera lògica de portar els afers polítics. Però la democràcia no té res de “natural” ni es dóna d’una manera espontània ni definitiva. S’ha de ser conscient que el sistema que ara tenim és va haver de guanyar i encara que es va haver d’esperar a la mort del dictador, no va ser una concessió de ningú sinó el triomf d’una batalla que va durar 40 anys en la participaren moltes persones algunes de les quals varen pagar amb la presó i amb la seva vida. Poca broma. I de la mateixa manera que es va guanyar també es pot perdre si dia a dia no es fan esforços per mantenir-la i millorar-la. Hi ha moments d’avanç i moments de retrocés. Per això em resulta sorprenent sentir i llegir que el procés democràtic de l’estat espanyol ha fracassat com si el procés s’hagués acabat i no necessités d’impulsos constants per poder avançar.

La pregunta que em faig és: fracassat en relació a què? A la situació anterior? A les expectatives que va despertar? El fracàs o l’èxit d’un procés es pot valorar en relació al punt de sortida i/o al punt d’arribada. Per tant, els del bàndol del fracàs haurien d’explicar des de quin punt de vista el jutgen. Suposo que no volen dir que estàvem millor amb la dictadura i si no és això, què volen dir? Que podríem estar millor? I tant que sí, però això no suposa un fracàs, en tot cas seria una insuficiència, un defecte que no es constitutiu de la democràcia liberal. M’agradaria veure què en pensarien aquells que tant rebutgen els sistema actual si de cop i volta tornessin a un règim dictatorial, com el de Franco. És difícil imaginar-se la misèria política, la mediocritat cultural, la roïnesa moral i social del règim franquista per un que no hi ha viscut. Des del meu punt de vista, no hi ha punt de comparació.

Estaria d’acord dir que ha tingut i té mancances i deficiències (només es vota cada cert temps, els representants s’allunyen dels vertaders problemes de la ciutadania, els programes electorals no es compleixen...), que en molts aspectes la qualitat democràtica és baixa o molt baixa, que presenta insuficiències, però que ha fracassat, no. Relacionat amb això hi ha un segon aspecte: no tan sols hem de guanyar dia a dia la democràcia sinó que aquesta és perfectible, la podem i l’hem de millorar. La democràcia liberal representativa s’hauria de complementar, no substituir, amb formes de participació directa que avui les noves tecnologies fan possible més que mai, de tal manera que els defectes d’una podrien ser compensats per les avantatges de l’altra i viceversa.

Ens queda molt camí per recórrer però la solució no es tornar enrere sinó anar cap endavant i en aquest assumpte l’esquerra té un paper molt important.