La gent que es desinteressa dels motius que trasbalsen la comunitat no sol ser desconsiderada, ni en fa mai caricatura.
La loquacitat és l’èmfasi que permet apujar el to de la literatura.
Diu que quan escriu hi afegeix l’abreviació etc. perquè la imaginació s’ha de poder permetre un téntol.
Tanmateix l’equànime no considera mai la fabulació.
Tranquils, els adversaris ens dejecten perquè no hem gosat ser allò que ells creuen que hauríem d’haver estat.
El temps que ens passa indiferent per sobre de les orelles així mateix ens frega les temples: és el present que ens provoca la impaciència; el nostre denominador comú.
A la fi han aguat el batle de Londres, Boris Johnson. Ara li han dit que ha de definir millor el seu cèlebre optimisme.
Carme Forcadell, al capdavall, no ha fet més que proposar una alternativa al realisme (que sempre sol coincidir amb el sentit comú que imposen a la gent).
Les paraules per si mateixes no valen res per a ningú –descomptats els surrealistes. L’adquireixen, el valor de canvi, només per combinació oportuna.
La curiositat, tanmateix, és cosa d’optimistes.
Costumisme intranscendent, realisme provincià no exempt de culpa perquè les premeditacions són, com tothom sap, deliberades.
Els polítics s’entesten a voler fer creure que dediquen el temps a fer coses importants. El problema que tenen és que mai no precisen en què radica la transcendència.
El pessimisme és alliberador, com a mínim de supersticions. Endemés un antídot que ens serveix per neutralitzar el ridícul que fan les persones que diuen que estan entusiasmades.
Passa de mida el temps que fa que dura aquest realisme administratiu; tant ha durat que ja és com una creu, aquest espectacle reaccionari.
La nostra mort també durarà massa.
El capitalisme és tan eficaç que fins i tot permet accedir a una forma de pau interior exclusiva.
Estrafer les coses què vol dir, crear de nova trinca o plagiar un poc menys?
Qui és el responsable d’haver provocat el fracàs de la realitat?
Els surrealistes fan trossos la imaginació figurativa perquè s’han cansat de les hipòtesis errades.
Si no aconseguim reorganitzar els factors que determinen la sort no en traurem aguller.
En què ens hem convertit, si tanmateix els records sempre retornen? Què hem fet de bo, si tanmateix la nostàlgia sempre ens puny?
No hi hauria pintors avantguardistes si les coses haguessin pintat bé.
I la Història? La nostra sempre està pendent de confirmació.
Mallorca, estiu d’enguany. Així doncs, això és real? Que vengui tot d’una una (o un) avantguardista!
Record: formes diverses tanquen els jocs de la infància dins els ulls raquítics, aclucats hermèticament.
Ni la badia buida de creuers, ni el sol acalat del ponent no tornaran a ser pus mai senyors de la mar.
No estam cabals perquè les vostres paraules solemnes no ens garanteixen remei, demagogs!
El mètode del laissez faire sempre tan a l’abast dels qui volen fer creure que comanden.
Si hem de passar l’hivern ja ens caldrà un bon proveïment extra de motius.
Segons Joyce un traficant és un que compra barat i ven car, sigui jueu o gentil.
Ni la declamació que talla, ni el zel que hi posen, ni la vella astúcia, ni la determinació, ni l’anticipació, ni els signes del dolor, ni els desafiaments no són cosa d’aquests diputats.
No és cert que el pas del temps sigui implacable perquè la mort sempre el destitueix.
Mir la plana de lluny i ben tranquil esper les figueres plenes. El sol sempre se’n va cap a la posta. On teniu el cap, vosaltres?
La dissipació precoç equival a una saviesa prematura?
La tolerància no se sol precipitar mai.
Oh poetes que com els impressionistes desplacen les línies formals del món¡
No coneixem cap home fèrtil que no tengui una certa tirada a la misogínia.
Desconfiam de Déu precisament perquè és incapaç d’odiar, segons els documents antiquíssims. Aquesta incapacitació és inoïda al nostre redol.
Tota aquesta llegenda sobre els poetes maleïts no té altre motiu que el d’amagar que eren éssers singulars. Allò que xocava de Poe, de Plath, de Bukowski els popònes ho convertiren en inversemblant.
Convé pensar que el seny dels realistes no alliberarà mai la nostra imaginació.
La vida quotidiana de la vila no és gens polifacètica.
Les vicissituds del món demostrarien que tothom és digne de ser un suïcida.
- Costa Llobera neix a Pollença, Joan Alcover neix a Palma, i Baudelaire a França ja havia traduït Edgar Allan Poe. És clar que França no està sotmesa a cap altra nació.
