Dins les notícies curioses que m’han arribat al llarg d’aquest estiu, trob remarcable la que involucra l’ajuntament de Santa Eulària del Riu en una cmpanya de boicot a l’Estat d’Israel. No em sorprèn, en absolut, que la proposta fos presentada per Guanyem, ni que inclogués punts tan sorprenents com que hem d’evitar tenir intercanvis intel·lectuals amb gent d’Israel, sinó que algun punt més que discutible comptàs amb el vist-i-plau de tota la corporació municipal. (He de dir, entre parèntesi, que no he acabat de treure l’entrellat del que va ocórrer finalment, ni si el punt a què faig referència també va ser aprovat o no, dins una declaració més extensa, en què alguns punts sembla que s’aprovaren i d’altres es rebutjaren: em limit a escriure a partir del que he pogut llegir als mitjans de comunicació i del que he trobat a sant Google).

La proposta de Guanyem sortia d’una campanya titulada “Boicot, Desinversiones y Sanciones a Israel” (només he sabut trobar pàgina web en espanyol, pàgina que, a més, destaca que l’Estat espanyol és punter a l’hora de pomoure aquesta campanya de boicot contra Israel). La pàgina presenta un reguitzell de marques israelianes amb la invitació a no comprar els seus productes. D’aquestes marques, n’hi ha que toquen directament la indústria farmacèutica, de manera que potser ens hauríem de privar de determinades medicines si ens decidíem per aquest curiós boicot. En aquest punt, he de dir que, en l’últim rànking que hem pogut consultar sobre les millors universitats del món, n’hi ha tres d’israelianes entre les cent primeres (cap d’espanyola), i que entre els seus mèrits destaquen les aportacions a la medicina i a la investigació sobre medicaments. Sense ser una persona especialment informada en aquestes qüestions, sé que una part important dels avenços que s’han fet en medicina coronària parteixen d’universitats israelianes, i que alguns productes que van molt bé a qui pateix del cor surten d’allà: per exemple, varen ser profundament innovadors en la realització de coronariografies o amb la implantació d’stends coronaris. Però bé, tot això també deu ser boicotejable, segons els que promouen aquesta campanya.

Dic tot això per si puc introduir algun petit punt de dubte (tot i que, a través dels webs consultats, m’ha semblat que els promotors del boicto no són gent inclinada a dubtar gaire) sobre la conveniència o no d’iniciar una campanya d’aquestes característiques. Però, deixant de banda la qüestió de si ens convé o no, miraré d’entrar en un punt que trob més interessant: el de la perspectiva ètica de l’assumpte. Hem de boicotejar, per exemple, els intercanvis intel·lectuals i acadèmics amb Israel? Hi ha cap raó per fer-ho? És ètic fer-ho, al marge de com actuï o deixi d’actuar el govern israelià? Em faig aquestes preguntes amb la ment posada en els fructífers intercanvis que he tengut amb lingüistes israelians. Els vaig començar quan treballava en la meua tesi doctoral, sobre els processos de normalització lingüística que han reeixit a la nostra part del món, durant el segle passat. Entre les normalitzacions reeixides hi tenim, per descomptat, la de l’hebreu (al costat de la del noruec, el finès, l’hongarès, el polonès o el txec, per dir-ne algunes més). Vaig comptar amb corresponsals de totes aquestes comunitats lingüístiques. Els israelians es varen significar per la seua diligència i per la disponibilitat permanent a respondre totes les meues consultes i a orientar-me en les meues investigacions.

M’estan dient, els promotors d’aquesta campanya, que he d’evitar tenir contactes amb persones a qui tenc tant per agrair com Robert Cooper, professor de la Universitat Hebrea de Jerusalem, o Bernard Spolsky, professor de la Universitat Bar Ilan, de Ramat-Gan, a tocar de Tel Aviv? M’estan dient que cap universitat europea no hauria de convidar en Natan Sharansky, potser l’israelià més escoltat a Europa, o d’altres intel·lectuals destacats de l’actual Israel? Senzillament, me’n faig creus.

Les campanyes de boicot –de manera absolutament generalitzada- solen comptar amb algun tipus de tic totalitari. Amb la intensificació del procés sobiranista a Catalunya, de seguida varen sortir veus partidàries de boicotejar els productes catalans (especialment el cava, no sé per què exactament). Ara li diuen a n’Òscar Garcia, exjugador del Barça, que no pot entrenar el Maccabi de Tel Aviv. O em diuen a mi que no em puc cartejar amb n’Spolsky o amb qui em véngui de gust intercanviar punts de vista. En fi… Vaig a fer-me una copeta de cava fresquet i a llegir l’últim assaig de Shimon Peres. Quan surti el sol. Així es titula.