Hi ha escriptors que tenen una manera molt particular de veure els conflictes humans. És el cas de Ramón Gómez de la Serna, escriptor madrileny ubicat entre la generació espanyola de narradors del 98 i la generació de poetes del 27. Gómez de la Serna va ser l’únic narrador espanyol d’aquella època adscrit a l’ avantguarda, si més no l’únic que va tenir un caràcter rellevant.

Aquest home va utilitzar el recurs de l’humor per expressar la incomoditat que va representar per a ell haver de conviure en una societat mediocre, la classe mitjana a la qual ell pertanyia. El seu menyspreu però mai no va ser explícit, més aviat el va expressar d’una manera subtil, intel·ligent, a través de l’humorisme. En concret a través del que es va denominar <greguería>, tècnica literària que consisteix en una variant de l’aforisme. Gómez de la Serna va definir la <greguería> com a una composició breu que entremescla l’humor i la poesia. Alguns crítics madrilenys han definit la novel·lística de l’escriptor com a una successió de <greguerías>, circumstància que fa excessivament mecànica la seva prosa, poc fluïda.

Aquest encarcarament narratiu no treu importància a la seva obra. Gómez de la Serna, absolutament incapacitat per a comprendre la violència humana, va partir cap a l’exili tot d’una després de començar la guerra civil espanyola i va viure fins a la seva mort, 1963, a l’Argentina. Va ser allí que va escriure la seva obra més important, <Automoribundia>, una voluminosa autobiografia molt particular. Va ser un autor molt prolífic, tant pel que fa al volum de llibres editats com per la quantitat impressionant d’articles que va publicar a la premsa espanyola i americana, també en alguns mitjans europeus, principalment francesos.

Certament l’obra d’aquest escriptor és força original i curiosa. Va saber retratar la societat del seu temps, amb humor crític que de vegades fregava els surrealisme, principalment la classe mitjana carregada de manies i frustracions, assedegada d’exhibicionisme. Classe predilecta per als empresaris que es dedicaren a la fabricació de productes i amb una concepció del progrés que era una mixtura de factors, condicionants i estils; la injustícia, el mal gust i la insolidaritat. Una societat que vigilava de reüll els afers i les circumstàncies dels altres i que entenia el suggeriment d’inconvenients com a una impertinència.

El retrat que va fer Gómez de la Serna encara ens serveix. Una societat a qui treu de polleguera allò que no comprèn; gent a qui la contestació incomoda i que només està alliberada d’un costat, el de l’apropiació. La vida, per a ells, s’engega automàticament i per sempre. Mentalitat mal encastada en un món excessivament gran i a on, per tant, sempre hi passen massa coses. Vides concloses i sistema de raonament tancat dins una realitat simètrica, a tot estirar. Una manera de ser basada en la superstició fatal i la premeditació inconscient. En definitiva, el que coneixem com a un optimisme clarament discriminatori.  

Allò que va fer de Gómez de la Serna un escriptor avantguardista –nosaltres com que no som sectaris llegim autors madrilenys i un bon gust que passam- va ser la capacitat que va tenir de mudar en universals aspectes del localisme madrileny. Per exemple, va definir i va desenvolupar el concepte cursi de tal manera que el va expandir, tant que encara ara el podem identificar.

Una classe social provinciana que ha de menester una certa hegemonia transcendent però que, infradotada de recursos, sobretot de caràcter cultural, cau en la pretensió barroera. Gómez de la Serna va publicar un assaig sobre allò que és cursi a la revista <Cruz y Raya>, publicació que va dirigir José Bergamín entre els anys 1933 i 1936. Naturalment que al voltant del concepte també en va fer <greguerías>. Per exemple opinava que allò cursi és la vida endiumenjada. L’exaltació de la mediocritat. Allò que permet elevar el to de la vida diària que duu la gent mediocre. Cursi és el mal gust que prevarica; allò que té la pretensió de ser poesia i no ho és.

Segons varen escriure alguns crítics literaris madrilenys, Gómez de la Serna en el concepte cursi hi veia una adhesió a la vida, l’única possible per a una gent que expressava un entusiasme càndid; un intent d’embellir els dies, de decorar l’existència, de tapar els cruis de la vida que aboquen la gent a la intempèrie. Guarnir l’existència atropelladament, una manera banal de superar el pas del temps, de dissimular la mort, en definitiva. Anhel propi d’éssers profundament infeliços.

Gómez de la Serna va ser un escriptor tolerant i ingenu alhora, però la seva ingenuïtat va ser creativa. D’aquí prové els seu avantguardisme. Va ser, per tant, un home comprensiu, perquè cursi és la il·lusió resignada, el barroc domèstic, una malversació estètica, una expressió desesperada que suplica felicitat. Tal com ho va escriure Francisco Umbral, un altre escriptor madrileny, en un assaig sobre l’obra de Gómez de la Serna, titulat <Ramón y las vanguardias>, allò cursi és la impotència de crear quan aquesta impotència té la voluntat de ser creativa.

Allò que és cursi també ho és perquè no qüestiona res i pressuposa que la vida és bella perquè (simplement) és vida. L’art, en canvi, representa incertesa, qüestiona les coses. L’expressió entusiasta és cursi precisament perquè descarta la incertesa. L’art n’és conscient del que costen les coses aparentment senzilles, com és ara la felicitat. La bondat, en canvi, sol ser cursi en la mesura que ignora el mal. No era el cas de Gómez de la Serna.