Humanisme i posthumanisme (I)

Més enllà de la moda, que també en filosofia n’hi ha, el tema és important. Mai es sap per endavant si el moment històric que es viu indica un canvi d’etapa, un canvi d’època, això només ho podran dir els futurs historiadors. Però actualment es donen les condicions perquè ho sigui. Estam davant una situació d’emergència, de crisi planetària (estat d’excepció, crisi de civilització...) a tots els nivells, ambiental, polític, social i econòmic, de tal magnitud que fins i tot posa en perill la nostra supervivència com a espècie, i ens obliga a donar respostes noves i globals als greus problemes plantejats. Quin millor indicador de canvi d’època hi pot haver?

Els clàssics afirmaven que el coneixement filosòfic naixia davant la sorpresa i l’admiració que provocava el que succeïa al seu entorn, la qual cosa originava la  pregunta: per què .....? Bé idò, avui ja no és la sorpresa ni l’admiració l’origen de la filosofia, sinó la por i l’espant que provoca la realitat i el futur que ens espera. El present i el futur han adquirit davant l’optimisme de fa uns anys, un perfil amenaçador. Alguns filòsofs apunten que la reflexió sobre l’humanisme és la conseqüència de deixar de considerar l’home des del seu vessant diví i veure´l com a un monstre. Sigui el que sigui, el que sembla clar és que ens trobem en una situació creada i conformada per nosaltres mateixos i som nosaltres els responsables de sortir-ne. La reflexió sobre el posthumanisme, en realitat sobre l’humanisme, es situa en aquestes coordenades.

Posthumanisme? El prefix “post” vol significar alguna cosa que ve després de l’humanisme, que va més enllà, que el supera. Però és possible superar l’humanisme que fins ara es considerava sense alternativa? Es necessita superar o senzillament reformular i revisar l’humanisme? Hi ha hagut també un prehumanisme?

Tant per parlar del “post” com del “pre”, convindria per començar parlar de l’humanisme. En la història de la cultura, l’humanisme és un moviment que apareix entorn al segle XIV i es considera una reacció als segles de dominació religiosa (prehumanisme). El seu nom ja ho indica, l’humanisme significa situar a allò humà  en el centre de les preocupacions. Durant els segles anteriors, encara que la humanitat es considerava el centre de la creació, el protagonista era Déu. L’home es valorava en la mesura que era una criatura creada per Déu omnipotent i únic, al qual estava subordinat. La història s’interpretava en clau religiosa: la creació, el paradís terrenal, la caiguda, l’expulsió del paradís, el pecat original, la culpa col·lectiva, la vinguda de Crist, el judici final. En aquest context la religió cristiana a través de la seva institució, l’Església, i el seu llibre sagrat, la Bíblia, eren la principal font en la recerca del sentit de l’existència i en el coneixement de la naturalesa. Fora d’això només hi havia pecat i condemna. El món, el dimoni i la carn representaven les principals fonts del pecat. Cap àmbit de la vida escapava al control de l’Església que establia què es podia sentir, pensar i fer. L’autoritat i la fe estaven per damunt el coneixement autònom i crític. No hi ha dubte que devora aquests aspectes negatius, la religió cristiana també  va aportar coses positives respecte a segles anteriors. Una de les més importants va ser la idea d’igualtat de tots els éssers  humans  davant Déu.

L’humanisme intenta superar aquesta concepció donant a l’home una dimensió  més  terrenal. Com hem dit, fins aquests moments la referència absoluta en la vida dels humans era Déu. Al segles XIV aquesta idea comença a canviar i s’estén la consciència que els humans són la mesura de totes les coses. La figura de l’home que va dibuixar Leonardo representa fidelment aquesta nova forma de pensar: l’home com el centre de tot. Si abans estava subordinat a Déu ara se n’allibera. Déu perd protagonisme a favor de la seva criatura. Es construeix una nova concepció de l’univers i del lloc que la humanitat ocupa en ell. Diversos factors expliquen el canvi de mentalitat: el descobriment d’Amèrica, la Reforma protestant, el Renaixement, la Revolució científica... La convergència de tots aquests factors va permetre construir la concepció d’un home nou, amb potencialitats quasi sobrehumanes i pel qual tot semblava estar al seu abast. Es comença a rebutjar el principi d’autoritat de l’Església i de la Bíblia i es substitueix per el judici raonat.

La ciència és a la vegada causa i efecte d’aquest nou estat de coses i, com veurem, també protagonista de la seva crisi. La revolució científica va suposar un canvi de mentalitat profunda, una mirada diferent del món natural. En primer lloc es va descartar que hi hagués secrets en la naturalesa, coses inexplicables. Justament el contrari, per la nova mentalitat no hi havia res que pogués escapar a la seva comprensió a través de la raó. En segon lloc, les veritats s’havien de demostrar, ja no hi havia arguments d’autoritat. I per últim, una de les seves principals aportacions va ser que els fenòmens naturals s’havien d’explicar a partir de causes naturals. La naturalesa i la història deixaven de ser governats per forces sobrenaturals i l’home passava a regir el seu futur en un projecte il·lusionant lligat al progrés. La ciència representava tot això.

A partir d’aquí es construeix un model d’humanitat que ha durat fins ara. Aquest model es basa en una sèrie d’idees que en part es recuperen de l'antiguitat clàssica: l’home com ésser racional, diferent i superior a la resta d’éssers vius, l’home com un ésser perfectible i, per tant, compromès amb la idea de progrés individual (a través de l’educació) i col·lectiu (una societat moralment i material millor), autònom, independent, responsable dels seus actes, lliure i crític contra tot dogmatisme, confiat amb la seva capacitat de comprendre i intervenir en la naturalesa, ciutadà amb drets i deures ...

Com s’explica que aquesta concepció que pareixia definitiva i insuperable entrés en crisi? Necessitarem un altra article per contestar-ho.