Vivim en un món de contradiccions profundes. Eivissa és l’illa de tot l’arxipèlag que ostenta un augment més gran de turistes que la visiten, en aquesta temporada, i alhora és la menys valorada en una enquesta feta per Gadeso, entre els mateixos turistes. Diuen que els serveis no funcionen gaire bé, que els carrers estan bruts i coses semblants, però l’augment proporcional és el més gran de totes les illes Balears.

Entre els tertulians (estranya ocupació, com hi ha món!), s’ha generalitzat el mantra que diu que morirem d’èxit. Eivissa morirà d’èxit. I, començant-ne a anar una mica tip, he pensat que n’havia de fer una mínima disecció.

Morir d’èxit pot voler dir que ens quedarem sense aigua? No n’estic tan segur. El problema de l’aigua, a Eivissa, s’ha fet endèmic. I amb la sequera que patim, del tot extraordinària, encara ho és més. Però l’experiència ens ha ben demostrat que, si no hi ha aigua dolça o dessalada, se’ns en proporciona de salada (amb una mica de clor afegit) i tampoc no passa res. Per tant, mentre hi hagi aigua a la mar, sembla que no ens n’hem de preocupar gaire. Que sigui o no potable l’aigua que es va subministrant deu ser, en qualsevol cas, totalment secundari. Per l’aigua, per tant, figura que no hi morirem… ni d’èxit ni de res altre. D’altra banda, l’agricultura no se’n ressentirà gaire, perquè les circmstàncies socioeconòmiques tendeixen a fer-la desaparèixer. I la que queda pot anar a l’engròs, amb aigua dessalada, com a qualsevol país del Golf Pèrsic. Hi haurà, realment, un problema insoluble de l’aigua, si d’aquí a deu anys, posem per cas, encara no ha plogut? Permeteu-me fins i tot ser escèptic sobre la hipotètica possible resposta a aquesta pregunta.

Morir d’èxit vol dir que hi haurà tanta gent que no hi cabrem? També ho dubt. Fa devers deu anys deia que a Eivissa hi cabem més de tres-centes mil persones, com a Barbados (una illa d’unes dimensions semblants a la nostra i amb una població estable de tres-cents vuitanta-cinc mil habitants), i, de moment, es va demostrant que és veritat. De fet, durant tres mesos d’estiu superam aquesta població. I, com diria aquell amb allò del menjar, on s’hi apilen tres-cents mil, per què no n’hi han de cabre sis-cents mil? O un milió sis-cents mil? De fet, Singapore, potser l’únic estat del món amb quatre llengües oficials dalt el mateix territori, té una extensió semblant a la d’Eivissa i a la de Barbados, però entre quatre milions i mig i cinc milions d’habitants. La superpoblació, en qualsevol cas, provoca petites molèsties: si hi ha un augment com l’esmentat i no s’atén el cost satèl·lit del turisme, en comptes de tardar vint-i-cinc minuts entre La Ponderosa i l’aeroport en tardarem noranta, o el trajecte entre Vila i Santa Eulària serà més ràpid, malgrat el desdoblament, anant a peu que no anant amb algun vehicle a motor. Però això ens durà a “morir”?

I qui diu anar per la nostra xarxa viària, diu ser atesos en un centre mèdic. Potser en comptes de trobar-nos deu sobredosis diàries a Urgències ens en trobarem seixanta. I en comptes d’esperar un parell d’hores esperarem un parell de dies. Coses de la superpoblació. Però això només generarà unes quantes morts que, al cap d’un temps, passaran a ser una mera estadística, per al comú de la població. De fet, ens hem acostumat tant a les morts per sobredosi, pas de balcó a balcó, conductors sota els efectes de les drogues, etc, que ja ni ens sobten. Hem aconseguit, algunes setmanes, que hi hagi un mort diari de mort no natural, i ni ens meravella, ni ens sobta ni ens sorprèn.

Morir d’èxit voldrà dir que cada vegada serà més difícil pujar un infant, a la nostra illa, a les nostres illes? Voldrà dir que haurem de mirar de generar bombolles o àmbits de protecció en relació a la societat que ens envolta, per tal que puguin créixer amb un mínim de salut física i mental? Voldrà dir que ens haurem de plantejar d’emigrar per criar fills condrets? Tampoc no és una pregunta tan estranya: a hores d’ara, ja conec persones que han pres aquesta decisió.

Per tant, aconsellaria als tertulians i opinadors que fan servir aquest mantra, que no diguin que morirem d’èxit, sinó que es dediquin a analitzar les petites o grans morts que ja ha generat l’indiscutible èxit turístic entre nosaltres. I que avaluem com podem prevenir-les i com podem assumir de la millor manera els costos de l’impacte del tipus de societat que hem anat bastint. Però no ens dediquem a pensar que tot se n’anirà en orris si no ho cuidam prou. Ben al contrari, mentre hi hagi una bullidissa infernal com la que pateix l’altra riba de la Mediterrània i tot l’Orient mitjà, la pressió turística sobre Eivissa i sobre la resta de les illes Balears no pot fer més que anar augmentant.