No puc començar aquest escrit setmanal sense agrair l’amable resposta den David Abril a la meva proposta de debat de la setmana passada i, també, a tots els qui s’hi han volgut afegir a través dels seus comentaris, que han enriquit la reflexió. El debat no està esgotat i de ben segur que hi tornarem. Sobretot perquè, si una cosa m’ha quedat clara després de llegir amb atenció la resposta del company Diputat és que no hi sobra ningú a l’hora de pensar i decidir el què hem de fer a partir d’ara. El debat de la Sobirania no és un passatemps teòric d’intel·lectuals ociosos; ben al contrari, és un debat sobre com patim, en el nostre dia a dia, el fet de no ser lliures per decidir com volem viure.
Vegem, a tall d’exemple, el desastre convivencial al què hem abocat, entre tots, la nostra estimada Ciutat. Ho mirem com ho mirem, Palma no pot suportar més la saturació de vehicles i de persones que pateix. Es com si haguéssim parat taula per quatre i es presenten quaranta a sopar. Senzillament, tots son benvinguts – ja ho deia l’estimat cantant galàctic -, però no n’hi ha per tothom.
Circular en cotxe per Palma és una odissea, però fer-ho en moto o en bicicleta no millora la situació. Es necessiten vint minuts per anar, en moto, des de la benzinera de les avingudes fins als instituts de la Via d’Alemanya. Caminar des del Temple fins a Cort tampoc no és cap experiència plaent, és una carrera d’obstacles plena de riscs. Ho podem dir més fort però no més clar: Senyors, no hi cabem!
Potser no ens n’hem adonat, però s’ha produït un canvi de model. El que són les coses, més de trenta anys demanant una reflexió per tal de trobar alternatives a l’estacionalitat i ara resulta que la realitat ha canviat sense que nosaltres haguem fet res per preparar-nos. Quan el model era el del sol i la platja, ens lamentàvem del ghetto sub-humà en què havíem convertit el famós “Ballermann sex” de la platja – mal dita – de Palma. Al manco, als hooligans bavaresos els teníem controlats dins un espai definit. No es movien gaire d’allà. Ara és pitjor: entre els qui son vomitats cada dia des dels monstruosos i altament contaminants creuers que atraquen al Moll i els qui lloguen cadascun dels més de 60.000 cotxes de lloguer, la vida dels resignats indígenes se’ns fa molt i molt complicada. I tot perquè no estàvem preparats pel que ens ha caigut a sobre. No ho havíem previst, no ho havíem planificat. Un cop més, podem entonar, cofois, una oda a la Improvisació, aquesta deessa nostra tan reverenciada.
Ens hem de demanar, ja, sense més dilació, si paga la pena fer tot aquest sacrifici. Posem dos exemples: Un, qui cobra les taxes portuàries als creuers? Evidentment, l’Estat espanyol, a través d’aquest subproducte del colonialisme més descarat i fatxenda que es diu “Autoridad Portuaria”; Dos, qui cobra els lloguers de cotxes? Podeu estar segurs que en la majoria dels casos no són empreses de les illes.
I, mentrestant, surt el senyor gallec aquell que malda des de fa vuit mesos per ser president i diu, amb la goteta de saliva que sempre li penja a la dreta dels llavis, entre la barba, que “hay que potenciar el turismo de cruceros”. Ala idò, menjau morena que l’Estat – és a dir, l’inefable Montoro - recapta mentre, a nosaltres, ens foten a preu de patató la poca aigua potable que tenim i ens deixen els residus i el fems. En poques paraules, feim el negoci de na peix frit.
Tot això és la conseqüència, en el dia a dia, de no ser sobirans del nostre destí: Ni l’Ajuntament de Palma pot enfrontar-se amb els capos del Port ni el Conseller de Turisme pot posar límits a aquesta voràgine de carn humana descontrolada.
M’encanta com ho diu el company Joan Pau Jordà: “Vivim del turisme però odiam el turisme”. Tenc ben clar que embrutar les parets dels casals centenaris del casc antic no és la solució. Potser, però, podríem editar i repartir uns tríptics on explicam, de forma clara i sense embuts, que sí, que els turistes son benvinguts, però que no venguin tots a l’hora, que la casa és petita i no hi ha cadires per a tothom. Seria una inversió (és conya) continguda: Ens bastaria fer una tirada de vit-i-sis milions d’exemplars per any.