Reflexions postelectorals

TW
3

Els resultats del passat diumenge resulten realment xocants. Es va expressar un rebuig al canvi, a donar l’opció a que les coses puguin fer-se (o si més no, intentar-ho) d’una altra manera. En una societat fortament colpejada per una crisi no només econòmica, sinó social i de valors amb una alta taxa d’atur, salaris baixos, treballs precaris, etc... una gran majoria aposta pel bipartidisme PP-PSOE. Cap càstig a la corrupció del PP i algun resultat digne d’esmentar a part, com el del País Valencià. Podemos no treu el rèdit esperat de la coalició amb Izquierda Unida i alguns votants de Ciudadanos tornen al PP.

Que ha passat doncs? Difícil respondre a la pregunta. Potser la por, la manca de tradició democràtica del nostre estat, una certa sensació que, malgrat tot, l’economia comença a recuperar-se, alguna errada per part de Podemos en les negociacions posteriors al 20-D...Només Euzkadi i Catalunya rompen el blau omnipresent al mapa de l’estat espanyol. El Procés pot sortir-ne reforçat en no trobar cap interlocutor al govern per la part espanyola. També per la impossibilitat clara de reformar Espanya.

A les Illes, el fracàs de la coalició Units-Podem-Més ha estat sonat. Els 7.500 vots obtinguts per Sobirania per a les Illes, son a tenir en compte pel fet que només fa 6 setmanes que existeixen com a partit, han fet una campanya sense pràcticament recursos i unes generals òbviament, no són gaire propícies per a un partit sobiranista. Si aposten per seguir i créixer, a les properes autonòmiques podrien arribar a ser un problema per a Més.
Tornant a l’àmbit estatal; no se sap, de moment, qui donarà suport a Rajoy, però si que els partits d’àmbit estatal de centre-dreta han guanyat en vots i escons als progressistes. I això, inclina la balança a favor del PP.