Guerra justa

A la II Guerra Mundial hi ha dos punt d’inflexió o canvi de tendència: el primer lloc l’ocupa Stalingrad on l’exèrcit roig va vèncer per primera vegada  a l’exèrcit alemany; i el segon lloc és pel desembarcament de Normandia. Stalingrad és el principi de la fi de la guerra, Normandia suposa l’estocada final. Però per l’imaginari col·lectiu d’occident, el pes del desembarcament supera al de Stalingrad.

Segur que heu sentit moltes vegades la frase: la història l’escriuen els vencedors. Efectivament, qui guanya una guerra no tan sols té el poder militar, polític i econòmic sobre el qui la perd, també adquireix el poder d’elaborar el discurs, necessari per fer consolidar la seva victòria i fer creure que és totalment legítima. Les injustícies s’obliden, els crims s’amaguen, es justifica qualsevol acció per brutal que hagi estat i, en canvi, es destaquen els episodis heroics. S’ha de construir un relat immaculat, un mite, on els bons són molts bons i els dolents molt dolents. Els vençuts per la seva part, que ja en tenen a bastament amb sobreviure, han d’acceptar la seva culpa i el corresponent càstig... i callar. El discurs dels vençuts senzillament no existeix. Ja ho deien els romans: Ai dels vençuts!.

El que acabam de dir ha passat amb totes les guerres que hi hagut al llarg de la història i també, i especialment, amb la II Guerra Mundial que per raons totalment comprensibles, des del meu punt de vista, ha tingut un tractament especial, cosa que no ha passat amb altres guerres com per exemple Vietnam. La propaganda ho va tenir fàcil perquè es va partir de l’acceptació que va ser una guerra justa, probablement la darrera guerra justa, i sobre aquesta base es va construir una imatge interessada i deformada que no reflectia exactament el que va passar. La qual cosa no vol dir necessàriament que s’hagin dit mentides sinó que no s’han dit totes les veritats i entre aquestes hi ha certs episodis que sense fer dubtar de la justícia de la victòria dels aliats, taquen la història immaculada que s’ha volgut fer creure.

La història oficial transmesa a través de llibres, cinema i televisió es basava en un esquema clar i senzill: bons i dolents, jueus i nazis, resistents i col·laboracionistes, patriotes i traïdors, civilització i barbàrie, feixistes i antifeixistes, víctimes i botxins, llibertat i totalitarisme... En resum, s’enfrontaren el Bé representat pels aliats i el Mal pels nazis.

Des de fa uns vints anys gràcies a la tasca historiogràfica de diversos autors,  tanmateix, aquesta imatge ha començat a canviar. I no parlo dels autors anomenats revisionistes que entre altres coses defensen que l’extermini dels jueus no va existir o no va ser per tant. Estic parlant d’autors, tals com  Tony Judt, que sense posar en dubte la legitimitat de la victòria aliada, sí discuteixen la seva exemplaritat que la propaganda oficial havia posat fora de qualsevol dubte. Per Judt de la II Guerra Mundial hi ha poc del que sentir-se orgullós, molt del que sentir-se avergonyit i no poc culpable. Paraules dures, però certes.

Els alemanys varen fer vertaders desastres i cometre crims inimaginables, especialment, a l’est d’Europa: Txecoslovàquia, Polònia, Iugoslàvia i la URSS. Destruïren Rotterdam, Coventry i una part de Londres. Varen sembrar de camps de concentració i d’extermini  tot el continent. S’apropiaren dels recursos dels països ocupats, violaren drets, assessinaren inocents .. Per tot això havien de pagar.

Però segons el mateix autor, els principals desastres els varen cometre els aliats occidentals i l’exèrcit roig. Els bombardejos aliats varen arrasar ciutats costaneres franceses i  alemanyes com a Hamburg, Colònia, Düsseldorf i Dresde, entre d’altres. L’exèrcit roig en el seu avenç cap a Berlin va deixar la destrucció i desolació per tot allà on va passar (es varen violar més de 150.000 dones). I per acabar les bombes d’Hirosima i Nagasaki. Que quedi clar, els alemanys i els japonesos començaren la guerra, una guerra d’ocupació i d’extermini. La responsabilitat va ser seva. Els aliats es trobaren amb una guerra que no volien i que s’havia de guanyar. Posant sobre la taula aquells episodis no s’està jutjant la legitimitat de la resposta sinó si la seva actuació va ser exemplar o no, i pel que sembla no ho va ser.

Eren necessaris els bombardejos indiscriminats de ciutats alemanyes al final de la guerra? Eren necessàries les bombes atòmiques? S’hagués pogut guanyar la guerra d’una altra manera? Durant la guerra i després, el comportament dels aliats però especialment de l’exèrcit roig va ser l’adequat?

La II Guerra Mundial va ser una guerra justa, però no exemplar ni durant ni després. Ara bé, es pot demanar exemplaritat i moralitat a una guerra?