La incapacitat vergonyosa dels polítics espanyols d’arribar a acords per governar en coalició ens condemna a unes noves eleccions generals, tot just sis mesos després de les anteriors.

És el darrer escarni, fins ara, dels nostres polítics, que insatisfets amb la seva incompetència per a governar amb eficàcia i decència i trobar solucions a la crisi económica que no passin per les retalladles pressupostàries, la destrucció del drets laborals, els sous miserables i la demolició de l’estat del benestar i dels serveis públics, ara han comés la indignitat de ignorar el missatge que els ciutadans els varem trametre el vint de desembre.

El resultat de la votació va ser clar: no a les majories absolutes, càstig als dos grans partits dominants des de la transició, obligació de dialogar, de negociar i de pactar un govern de coalició. La resposta dels polítics ha estat: inmovilisme total, pantomima de falses negociacions, imposició de línies vermelles i culpabilització dels altres. Els quatre partits que obtingueren una representació parlamentària substancial, tots, uns més i uns menys, però tots, han traït la voluntat manifestada pels ciutadans i tots han fet culpables els altres i, de manera sibil·lina, han insinuat que potser també els votants havien errat amb el seu vot.

Ara ens trobam davant d’unes noves eleccions. No és una segona volta de les  anteriors, peró sí una oportunitat, si més no, de rectificar alguns errors comesos el vint de desembre. El comportament dels fins ara dos grans partits estatals ha demostrat una vegada més que no tenen la més mínima intenció de cercar solucions adients pel problema territorial de Espanya. El PP només pensa en la recentralització de competències i la castellanització dels territoris amb llengua i identitat nacional própies i el PSOE insisteix “de boquilla” en una suposada federalització en la que no creuen ni ells mateixos. Ciutadans coincideix amb el PP i Podemos sembla més procliu al reconeixement de la plurinacionalitat d’Espanya i del dret de autodeterminació, però determinats comportaments i declaracions d’alguns dels seus líders aixequen ombres de dubte respecte del seu compromís real.

Ara s’ha posat de moda a molts ambients i entre moltes persones, i no només dels cercles de l’esquerra tradicional, el discurs de que el benestar social ha de tenir, en aquests moments, prevalència sobre qualsevol altre consideració, inclosa la qüestió nacional. Però per a nosaltres, per a les Illes Balears, igual que pels altres territoris de parla catalana, no será possible aconseguir un repartiment adequat de la riquesa que generam i desenvolupar polítiques de justícia social i benestar, mentre no tinguem sobirania per a disposar del recursos que generam.

El finançament autonòmic és un joc de suma zero i mai no podrem esperar que els governs espanyols ens el millorin a costa de retallar a d’altres autonomies molt més importants per a ells. És per aixó que fora molt important disposar d’algun representant sobiranista al Congrés dels Diputats, que treballi estrictament per als interessos dels ciutadans de les illes i no estigui subsumit dins un grup parlamentari d’un partit estatal.

El vint de desembre els partits sobiranistes balears varen fracassar, es presentaren separats i no aconseguiren cap representant. Ara tenim una segona oportunitat. L'Assemblea Sobiranista de Mallorca ha publicat un manifest en el que fa una crida per una candidatura de país que agrupi a totes les forces polítiques i socials sobiranistes. És una ocasió que ens regala la ineptitud i la manca de dignitat dels grans partits espanyols.

Lamentablement, sembla que aquesta vegada tampoc será posible, ja que Més prefereix optar per l’opció d’esquerres i diluir-se dins el magma estatal de Podemos.