Bona part dels animals son gregaris i formen esbarts, guardes, estols, clans... L’homo és una animal social i atàvicament forma grup, que és una manera d’ajudar-se, desenvolupar-se o defensar-se; la família, el clan, la tribu, el poble, la ciutat, el país, la nació... són expressió d’aquest esser social de l’homo, que té necessitat de reconèixer-se dins una identitat col·lectiva, que és fruit d’haver conviscut i compartit temps amb histories que fan història. Dins la dinàmica de la evolució humana aquestes entitats col·lectives són canviants i poden dur tant a la integració com a la desintegració, així ha estat sempre per mor de l’emigració, l’economia, la religió, la defensa, l’intercanvi cultural, el comerç, els etnocidis, etc. Avui les comunicacions, el consum, les finances mundials... poden empènyer a noves formes d’organització i de identificació social (Estats federals, UE, Alba, Alalc, OTAN, ONU...). Veurem si aquesta amplitud serà satisfactòria o haurà de coexistir amb centres d’identificació més pròxims.

Són moltes les definicions de nacionalisme, segons posicions ideològiques, vet-aquí algunes:

• Doctrina i moviment polític que reivindica el dret d’una nacionalitat a reafirmar la seva personalitat mitjançant l’autodeterminació política.

• Adhesió a la pròpia nació i a tot el que li pertany com a referent identitari.

• Sentit de pertinença a una nació concebuda com un consens majoritari, que generalment comporta una llengua, cultura, història, territori, tradicions...i que es pot concretar en autodeterminació política.

Personalitat, identitat, sentit de pertinença i nació son elements clau que estan davall qualsevol concepció de nacionalisme.

Després de la Primera Guerra Mundial Europa es va dividir en nous estats-nació, que abans eren estats plurinacionals. Entre1945 i 1968 es formaren 66 nous estats i 24 entre 1990 i 1993.

Les descolonitzacions del segle XX provocaren el naixement de molts estats-nació i sorgiren moviments d’alliberació nacional, que es consideraven oprimits per altres nacions, grups oligàrquics, imperialismes, etc. També sorgiren moviments altres nacionalismes, el nazisme (nacionalisme ètnic alemany), el nacional-catolicisme espanyol i el feixisme italià.

La caiguda dels imperis (espanyol, portuguès, otomà, anglès...URSS), és fruit de la necessitat d’afirmació nacional i d’identitat? És avui un anacronisme el nacionalisme en un món cada pic més globalitzat i interdependent? Hem de caminar cap una governança mundial i una identitat única? Els nacionalismes posen fronteres a la unitat de la humanitat i es tracta d’egoismes col·lectius que duen a enfrontaments? L’universalisme pot dur a una discriminació de les minories, dels diferents, així com un particularisme magnificat i excloent també pot resultar discriminatori? Coca-cola, anglès, halloween, moda... i elements més importants, fan pensar en un universalisme fruit d’una potència que imposés la seva pròpia identitat, els models, els valors, les institucions... Es perdria la riquesa de la diversitat amb un universalisme radical?

L’interculturalisme, que suposa admetre el multiculturalisme, és un universalisme de cultures, respectuós de les diferències, però que preserva la convivència i s’enriqueix d’elles.

Els drets humans considerats universals, la democràcia, una llengua comú, la felicitat, la forma de vida, els gran valors... són entitats abstractes i no hi ha un camí únic per aconseguir-los, això es concreta dins cada grup humà i fins i tot dins cada persona particular, en processos evolutius històricament diferents. Perquè hi ha una igualtat radical essencial entre els humans, hi ha davall cada cultura dels pobles elements que poden dir-se universals,?

Pareix existir una tensió dialèctica entre: nosaltres-ells, general-singular, general-local, universal-singular, abstracte-concret, absolut-relatiu...i el difícil és l’equilibri. Dins aquesta perspectiva, nacionalisme i universalisme són conceptes contraposats o poden interrelacionar-se? Hi ha diferència entre el nacionalisme espanyol, anglès, nord-americà i el català? Són igual de bons o dolents uns i altres? Quan es condemna el nacionalisme català no es fa des del nacionalisme espanyol? Vius a assumir sense esperit crític el que diu la TV o els diaris.

D’on som jo? Què suposa, aquest d’on som? A nivell personal, ens podem preguntar: còm es sent cadascú en relació a la identitat nacional i a la universalitat?

El poema de M. Costa i Llobera “Al Joves” ens mostra un missatge. Vet-aquí alguns trossets:

Fills d’una raça dretrurera i forta

Que unia el seny amb l’ímpetu

no renegueu de vostra sang... Oprobi

pel fill qui n’és apòstata!

Per honra té esser bord. Son cor espuri

sols posa arrels paràsites:

No té l’arrel que del terrer dels avis

ne beu saba llegítima.

.........................

Siau qui sou: mes no vos tanqueu, ombrívols,

dins una llar històrica

sens horitzons. Volau sobre les terres

enfora, amunt com l’àguila!

..........................

Ans bé, tot lo que trescant aferra,

gustant-ne fibres íntimes, se n’assimila la potencia, i torna

cap a son niu més àguila.