El pacte assolit ahir per part del PSOE i Ciudadanos per conformar govern a Espanya té més pinta d'una primera volta per a una grosse coalitionen amb el PP abstenint-se en segona volta, que una altra cosa. Rajoy i el PP estan massa ferits per la corrupció com per poder ser opció ni soci de govern, i un parell d'anys (no li donc més a aquest pacte) per regenerar-se i substituir l'obtús lideratge de Mariano Rajoy bé que li aniran, als populars.
La crítica més gran que se li ha fet per part de Podemos al pacte és que no és d'esquerres, no sols perquè no hi són ells, sinó perquè el peatge de Ciudadanos és incompatible amb bona part dels canvis en favor de la gent que s'han de menester. El problema, al meu parer, és que entre tots (uns més que els altres) hem alimentat una manera de fer i escenificar la política que fa que aquests pactes eclèctics i carregats de llocs comuns amb els quals es pot fàcilment combregar, siguin possibles. Vos sona allò de «ni de dretes, ni d'esquerres», que «cal fugir d'etiquetes»? Justament han estat els partits emergents els qui més han insistit en aquest vell paradigma (que s'ha volgut presentar com a nou però és ben antic), que ara es torna en contra dels mateixos que ho havien plantejat per justament, crèixer a costa d'un «centre» que ara es vol negar: d'aquella política d'eslògans, aquests pactes (o pactets, perquè no tenen prou vots per fer gaire cosa, per ara) eclèctics.
Per part del PSOE, el saldo resultant entre el poder dels barons (que no és més que la metàfora d'un partit en tant que estructura de poder en si mateix i esclau de males pràctiques) i l'ànima d'esquerres compartida (pens) per la majoria dels seus militants no pot ser una consulta-estafa que aspiri a presentar a Sànchez com a presidenciable. Al final, seria com un premi de consolació: el PSOE seria més del de sempre, i la guanyadora moral i efectiva, Susana Díaz. Apart d'això, convindria que el PSOE fos conscient que allà on governa amb altres, com és el cas de les nostres Illes, es pot generar una inestabilitat i malestar, entre d'altres per la concepció neocentralista i uniformitzadora de l'estat del partit de Rivera, que és el darrer que necessitam.
En qualsevol cas, sí crec que l'escenari d'una grosse coalitionen amb l'abstenció és evitable encara si, després del fracàs previsible de les votacions la setmana que vé, els qui donen més sentit a la paraula «canvi», que són les esquerres, aparquen la seva arrogància i la inèrcia de les campanyes electorals i es seuen d'una punyetera vegades a treballar, de veres, per la gent. Tenen fins al maig per fer-ho, i una setmana santa de passió per enmig. Es juguen molt, començant per la il·lusió i l'esperança de molta gent, inversament proporcional a l'evolució de la prima de risc.
Els canvis socials, si els volem mínimament transcendents, no es poden donar d'un dia per l'altre, això no és la primera vegada que ho escric. Sobretot perquè els canvis es produeixen mitjançant processos socials de canvi, i no sols amb grans lideratges hipermediatitzats, o amb política-espectacle que al final acaba essent una peça més del «pa i circ». I es consoliden amb un canvi cultural, en el sentit que construïm una democràcia sentida i vivificada per tota la gent, i no sols pels polítics. A Espanya, malauradament, avui dia és tan ben rebuda pel gran públic na Belén Esteban com ho pugui ser en Pablo Iglesias: mirau si hi ha camí per recórrer. Excés d'espectadors i dèficit de ciutadania.
