Per començar aquest article m’agradaria homenatjar a na Lyssa, dona transsexual assassinada a Alacant el passat 21 de juliol, que, com moltes altres, no formarà part de les xifres oficials. Assassinada a la nit.

No és un cas aïllat. Segons les dades oficials, el 2014 es van registrar 513 delictes d’odi per orientació afectivo-sexual i identitat de gènere. Això suposa un 39,9% del total de delictes d’odi registrats a l’estat espanyol. La intolerància cap a l’orientació afectivo-sexual i identitat de gènere suposa avui en dia la major causa d’agressions, la majoria de les quals es produeixen a la via pública, establiments d’oci i/o espais oberts. Només el 20% de les persones denuncien una agressió per orientació afectivo-sexual i identitat de gènere.

I el motiu d’aquest desplegament de violències, que no són més que la punta de l’iceberg, és degut al malestar que ens produeix a algunes companyes la convocatòria de Geneta, Col·lectiu de Dones Feministes de Mallorca, sota el lema “La nit és nostra”. A primera vista podria ser una convocatòria molt atractiva, però el matís es troba al cantó esquerre del cartell: “Manifestació no mixta”; no per una qüestió de mixta o no mixta, que pot ser un debat molt interessant i enriquidor per a les nostres organitzacions, sinó pel significat que se li ha volgut donar per part d’aquest col·lectiu al terme ‘no mixta’.

Existeix una línia molt fina entre els espais identitaris, evidentment necessaris, i la transfòbia i/o exclusió d’identitats que no ens acaben d’encaixar en aquell fabulós sistema binarista en el qual ens han educat, on només hi caben homes i dones (cissexuals). Això és aplicable a aquest cas, on diverses persones trans ens vam acostar a les companyes de Geneta en la jornada de lluita del passat 7N per aprofundir en aquest debat i conèixer de primera mà quin era el seu argumentari per negar la participació de tot allò que no sigui visualitzat per la resta com una dona. I això ens porta a reflexionar sobre si realment les agressions masclistes estan subjectes a la identitat/etiqueta “dona” i, per tant, què entén el patriarcat com a “dona”. Si ens posem en aquesta tessitura, entenem que totes aquelles dones que no formen part de l’espectre patriarcal tampoc hi haurien de participar, ja que la manifestació únicament pretén denunciar aquelles situacions d’assetjament que es produeixen cap a les dones; però acotant encara més, únicament aquelles que són “afirmatives”, és a dir, una floreta (“piropo”), ficar mà i/o l’assetjament sexual, que vénen directament propiciades per l’assimilació d’aquella persona com a objecte de plaer. Per sort (o per desgràcia), no totes som objecte de plaer per a l’ideari social i, per tant, normalment no ens violenten pel carrer amb floretes o compliments.

Un cop situades en el patriarcat, dins la violència cap a les dones i, dins d’aquesta, només l’”afirmativa”, cal deduir que les úniques dones que es senten representades en aquesta manifestació són les que entren en l’estereotip patriarcal de feminitat i que, per tant, poden ser convertides en objecte sexual pel “machirulo” de torn. Situem-nos en un carrer, enfront d’unes obres, per mantenir aquella visió “típica” de les violències, i ara pensem en la nostra amiga bollera, així molt Butch/camionera, posem-la a l’escena i visualitzem-ho. Què passaria? En principi no hi hauria violència del tipus floreta, però tindrem sort si no la posen de “tortillera” cap amunt. Fins aquí estam totes d’acord que això també és violència patriarcal? És una dona, però òbviament la seva major por no és que li tirin alguna floreta fastigosa o que un mascle la fregui o la toqui. Passem ara a l’altre costat de la voravia. Situem-nos, per exemple, en un dels carrers principals d’Inca, a les tres de la matinada. Aquesta vegada pensem en un al·lot gay amb una mica de ploma... Ja sabem el final d’aquesta història, no? No, no li van fer cap compliment ni el van assetjar, va patir una agressió per part de dos homes al crit de “Maricón de mierda!”. No perquè ell fos gay, que també, sinó per la seva visibilitat, una visibilitat que és fortament castigada per l’heteropatriarcat cada dia i que suposa una advertència per a la resta: si et surts del teu rol, el de gènere, tu seràs la següent.

Per acabar, m’agradaria deixar ben clar que totes les argumentacions es poden debatre, però no ens enganem: afirmar i justificar que “un al·lot trans té més privilegis pel fet de ser home” i que, per això, no pot participar en la convocatòria és transfòbia. Els privilegis no es mesuren, es combaten!

Malgrat haver estat agredidx al carrer i a la nit, tot i haver de dur les claus entre els artells per por a ser objecte de cacera quan torn a casa, malgrat haver de mirar cap enrere cada vegada que surt de nit, malgrat tot això no assistiré a la manifestació convocada pel proper dia 21 per respecte al col·lectiu LGTBI i per dignitat.

La nit i el carrer TAMBÉ són nostres, la unió de les lluites és primordial per teixir xarxes entre col·lectius i avançar en la lluita, i necessitem cuidar-nos entre nosaltres, perquè ningú no vendrà a fer-ho. No es pot menysprear una companya que només vol parlar.

*Jan Gómez, activista pels drets de Lesbianes, Gais, Transsexuals, Bisexuals i Intersexuals. En moviment per la dissidència sexual pel camí del transfeminisme des dels 16 anys.