El deute públic viu de la CAIB es situa ja en prop de 9.000 milions d'euros, una xifra que tot i ser important (un terç del PIB balear), no es correspon amb l'estat d'alarma argumentat per discursos pensats per justificar polítiques d'ajustament i retallades arreu, emparades en el compliment d'un objectiu de dèficit tanmateix, ni humana ni matemàticament assolible. En el cas de les nostres illes, el mal del deute s'afegeix al problema estructural del mal finançament, que ens situa com a ciutadanes i ciutadans de quarta categoria d'un decadent Estat espanyol pel que fa a educació, salut, serveis socials i altres serveis bàsics per a un arxipèlag com el transport.

L'obsessió pel dèficit es fa servir com a arma política per part de la troica i el govern central per anar contra les CCAA, que són la institució que gestiona l'estat del benestar a un Estat on qui paradoxalment qui concentra el 80% del deute no són elles, ni els Ajuntaments, sinó l'administració central. Basta veure com va estrényer Montoro al darrer Consell de política fiscal i financera, que alguns vàrem qualificar de consell de guerra: no cerquen altra cosa que imposar el model social de la dreta.

Per mor del deute públic autonòmic i les obligacions imposades per fer-li front, els ciutadans i ciutadanes de les Illes Balears estam pagant ja, en aquests moments, prop de 3 milions d'euros diaris als bancs. Només enguany, entre amortitzacions i interessos, destinarem als bancs prop de 1.000 milions d'euros, un de cada 3 euros dels comptes autonòmics... Els mateixos bancs que a la vegada han estat rescatats amb diners de totes i tots i segueixen engreixant el forat del Fons de reestructuració bancària.

Des del reconeixement de la inviabilitat de seguir acomplint amb l'anomenada «regla d'or» imposada des de la troica i traduïda en forma de reforma constitucional «express» el 2010 (enlloc de «les persones primer», «els bancs primer»), cada vegada són més les veus socials i ciutadanes que reclamen sebre quina és l'estructura del deute, i també és un compromís dels Acords pel Canvi la realització d'una auditoria del deute públic de la CAIB amb participació ciutadana. En el nostre cas, que podem tenir coses en comú amb Grècia però també tenim les nostres particularitats, caldria acotar allò que entenem per deute il·legítim (o odiós), que sumarien tots els diners que la nostra administració autonòmica ha injectat per equilibrar el dèficit (pèrdues) per diferents motius: corrupció i gestió negligent (incloent obres faraòniques sobredimensionades o amb grans desviacions pressupostàries); el deute històric de l'estat per les competències mal transferides (especialment en educació i sanitat); el finançament no liquidat, que només en el cas de les inversions estatuàries suma 1.200 milions d'euros; i els interessos de despeses financeres posteriors a la reforma constitucional express decretada el 2010, entre altres qüestions que cal acabar de perfilar.

El que haurem d'ajustar en el nostre cas és el fet que l'Auditoria del Deute és una proposta dels partits en el govern i de qui els recolza, que s'ha de coordinar i compartir amb la societat civil, perquè la gent té dret a sebre en què es gasten els seus impostos, i els motius i xifres que condicionen en massa ocasions les polítiques socials per mor d'un deute estructuralment injust i il·legítim: aquest és un dels més grans exercicis de transparència que tenim el deure d'acomplir.

Un cop feta l'Auditoria, que jo l'entenc més com un procés d'empoderament de la gent que com un document fiscalitzador, disposarem d'una eina inigualable per renegociar amb els bancs i l'Estat des de la justícia i la dignitat dels pobles de les Illes Balears, que mai no hauria de ser enterrada en nom d'una falsa austeritat que només emparava l'estafa de la crisi.