muy nuboso
  • Màx:
  • Mín:

El meu particular 9 d'Octubre

D'ençà que estic sentimentalment lligat a Sueca, pels voltants del nou d'octubre, raons centenàries d'índole particular, em menen a la vila fusteriana, que ho és també del mestre Serrano, el de l'himne. Enguany, capricis del calendari, s'ha estrevengut que la meva arribada a València ha coincidit, dia per dia, 777 anys després que ho fes Jaume I i la seva gent. Era, efemèride ho mereix, festiu i els trens tenen una freqüència més estilitzada. Em tocà esperar. Assegut a un bar de l'estació del Nord vaig veure passar una tropeta de gent vestits de negre i amb una senyera plegada. Al darrere la inscripció els delatava. G.A.V. Els vaig resseguir amb la vista i vaig veure que s'encamellaren al mateix tren que jo havia d'agafar. Potser, protegit per la barrera de l'anonimat, els podria conèixer de prop.

Vaig fer algun mèrit perquè la paradoxa em situàs en el mateix vagó, en un seient no gaire llunyà dels que ocupaven. Eren una dotzena curta, no tots uniformats de vestimenta. Estaven repartits en tres generacions ben definides. Jovenets d'una vintena d'anys, homes d'una quarantena i venerables dames d'edat difusa i entranyable. Al principi coppius, callats, com qui ve d'un camp de futbol amb regust amarg de derrota. Cansats. No és que volgués presenciar escenes tarantinesques però sí una mica berlanganianes. Sols no piulaven. Baixaran abans de Silla? El tren de Gandia – la meva línia- és una lliçó diària de sociolingüística. Des de València a Silla usuaris monolingües, no cal dir en quina llengua. Des de Silla a Gandia bilingüisme, encara, no siguem derrotistes, que amb una forta presència catalanoparlant.

Quan els vaig sentir piular ho feien en valencià, que dirien ells. Els entenia perfectament i això que ells haurien jurat en arameu que no parlàvem el mateix idioma. El tren abandonava els suburbis d'extraradi. Alguna cosa els va excitar. El que semblava el gall apuntava la pantalla de retolació interior del tren. Ja proposava una acció directa. Aferrar-hi un adhesiu de batalla. Aviat vaig saber què els havia excitat tant. La pantalleta anunciava les aturades en castellà i en anglès, majoritàriament. Això els calmava. Però tenien el mòbil a punt de disparar car havien vist que quan el tren s'aturava hi pampalluguejava sortida en comptes d'eixida. Oh, pecat mortal que tenyia de pestilències l'immaculat enginy modern. Varen treure pit perquè en una parada la versió catalana no va sortir. La sola seva presència havia obrat el miracle i l'afusellament mobilístic quedà avortat. L'enemic s'havia acovardit. Podien parlar de les seves coses. Devien ser de la Safor. Eren testimoni viu de con varia la llengua, de com se substitueix. Els jovenets, que els interessava la terra i demanaven a les velles què sembrar ara, de tant en tant, quan parlaven entre ells ho feien en castellà. Poc val a dir-ho. També, la colla era un exemple del tarannà ideològic que gastaven. Una vella, que havia anat a la perruqueria ex professo i duia al costat d'un collar exuberant de bijuteria un siulet blau, parlava que no era de ningú però només tenia memòria històrica de les víctimes de Paracuellos.

Ni el retorn de la mefistotèlica “sortida” acabà de posar-los a to. De tant en tant, els sonava el mòbil. Eren del poble que els telefonaven. No els havien vist per la tele. Vaig suposar que els altres anys sí que eixien. Abans, en privat, s'havien queixat que els havien relegat a un lloc discret i protegits per la policia. Ara ho deien obertament justificant-se: “els catalaneros primer, els valencianistes al darrere”. La inversió en perruqueria havia estat venial del tot. Eren, tot s'ha de dir, gent normal: parlaven de l'hort, de receptes culinàries, sense problemes de llengua. En la seva, la que varen heretar del rei Jaume I. Només aquell petit emperò, un malentès històric.

Arribat a Sueca, molta presència de cotxes de la guàrdia civil. Després en vaig saber els motius. Al parc de l'estació hi ha el monument al mestre Serrano. Quinze tones de pedra viva degueren estremir-se davant l'ofrena floral blavera. I tot per una partitura ara caiguda en desgràcia! Un megàfon assenyalava l'enemic: l'escèptic Joan Fuster que amb menys tones de monument s'ho devia escoltar des de no gaire lluny. Escepticament satisfet, amb més flors als seus peus, sense cridòria ni força pública, amb més naturalitat, com a bona part de la resta del país.

Pel que deia la gent i les xarxes socials, aquest 9 d'octubre ha estat diferent. Els aires de canvi s'han notat. I no ho diuen només els de la meva corda, els meus companys circumstancials de viatge ferroviari ho corroboraven. S'ha incrementat la participació, la presència de senyeres inclusives. És cert que sempre hi ha els puristes de sedàs fi que consideren que l'autèntica festa és el 25 d'abril. No cal ser excloents. No cal que el maniqueisme lliuri símbols a l'enemic. Encendre polèmiques estèrils: d'ara endavant l'altra, l'autèntica. Pensem que l'important és que uns, simbolitzats pels meus veïns de viatge, vagin amb la coa baixa, que els de sempre no els donin corda.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.