No tothom és aficionat del Mallorca de la mateixa manera i som molts els mallorquinistes que estam enfadats, just ara també, en aquest any commemoratiu, per la penosa situació que viu l’equip però també perquè feim una revisió crítica de la història del club i perquè no veim voluntat d’esmena, ni en el grup directiu actual ni entre una part de la massa social. Tot això que dic no té res a veure amb el fet que el Mallorca aquesta temporada pugi o no a primera divisió perquè allò que importa no és guanyar sinó la forma en què hom vol guanyar.

En plena decadència del sistema de la Restauració, règim de lladres i caciquista, neix la Real Societat Alfonso XIII i com a resultat d’aquest esdeveniment social, a principis de 1916 neix a Palma L’Alfonso XIII, l’antecedent primer del Real Mallorca actual, el primer president del qual va ser un eminent metge de l’època, en Toni Moner. A Moner el va substituir un altre personatge amb prestigi, el misser i jurista Josep Ramis d’Ayreflor i en el joc de la tanda de presidents inicials després va venir un nou substitut, aquell que posteriorment, durant els tenebrosos anys quaranta del segle passat, seria un cèlebre falangista, en Luís Sitjar. Dia 15 d’abril de 1931, immediatament després d’abdicar el rei Borbó Alfonso XIII i de ser proclamada la segona República, el Mallorca canvia la denominació i va passar a ser el Club Deportivo Mallorca, fins que l’any 1972, quan el dictador Franco ja va deixar clar que el seu successor seria el Borbó Juan Carlos I, el club va tornar a canviar de nom i es va denominar Real Club Deportivo Mallorca, encara que l’abreviació popular després sempre va ser la de Real Mallorca o senzillament El Mallorca. Va ser precisament només durant aquest curt període que l’escut del club va lluir la bandera mallorquina, de 1972 a 1976; després va consolidar el nom de Real Mallorca i es va dissenyar l’escut actual. Fins ben entrats els anys noranta, si no vaig errat, l’estadi del Mallorca va dur el nom d’en Luís Sitjar, constatació d’un fet que no sorprèn ningú avui en dia perquè als Borbons mai no els han fet gaire nosa les herències del franquisme.

El decurs de la història del club prova dues particularitats que són recurrents; el fet que el Mallorca sempre s’ha adaptat adequadament a les circumstàncies polítiques i un altre cas: els components de les juntes directives i els presidents sempre han estat personatges vinculats a les capes socials més conservadores. Basta repassar noms i llinatges, també d’ençà de l’esdeveniment democràtic de l’any 1976, de personatges gens favorables a la normalització de la nostra llengua i amb l’afegitó que molts d’aquests directius han estat vinculats, durant aquests darrers quaranta anys, al partit conservador. La setmana que ve repassarem alguns aspectes de la història del club d’aquests darrers quaranta anys.