algo de nubes
  • Màx: 27°
  • Mín: 23°
26°

Na Maria era feliç fins deu minuts abans de suïcidar-se

El suïcidi pateix deshonra per causa religiosa i de judici ètic, ambdues objeccions motivades perquè sovint, moltes vegades més del que sembla, el motiu real no és més que un abandonament de l’imaginari que proporcionava sentit aparent a la vida; per tant, una actitud, la del suïcida, que compromet l’entramat social ben definit i que sembla, segons versió del protagonista autolesionat, que és poca cosa, finalment insuficient.

Fa un grapat d’anys que vaig llegir una entrevista a un de les portaveus de l’associació denominada Després del suïcidi – associació de supervivents. Aquesta entrevista crec que va ser una demostració més de l’estigma negatiu que pateixen els protagonistes i els familiars que són considerats reus de la també denominada mort voluntària d’un parent o d’una amiga,etc. L’entrevista consistia en una dotzena de preguntes i gairebé en totes les respostes dos conceptes eren repetits; la responsabilitat dels familiars i l’estigmatització que amics i parents molt sovint pateixen per part de seu entorn social. Del cas, en són responsables els parents? Té sentit que un parent s’adjudiqui part de la culpa? Se senten socialment jutjats, els amics, els pares, els fills del suïcida? Potser el protagonista del traspàs no estava a casa? La parella no funcionava? I finalment, un inevitable dilema sobre el trastorn mental. Hauríem d’haver previst que la cosa podia no anar bé? Hauríem d’haver vist que no estava bé, que necessitava atenció mèdica, el mort? I encara més, la conveniència – moral?- d’evitar nous decessos voluntaris; l’esperança, la necessitat de redimir, definitivament, els supervivents: d’aquí ve la doble composició del nom de l’entitat, Després del suïcidi – associació de supervivents.

Deixarem de banda ara les interpretacions psiquiàtriques, les adequades o inadequades mesures farmacològiques preventives, les excuses de la sociologia i les divagacions dels teòlegs que tant s’esforcen per salvar cossos i ànimes i posarem esment a la literatura, meam si diu res, si expressa un elogi del suïcidi, ni que sigui per alenar un poc més a plaer, lluny de l’opressió moral o del plany, comprensible però sentimental abastament.

Per començar una barreja del que han escrit Vicenç Altaió; Antonin Artaud o Emil Cioran sobre el tema: el control de la pròpia vida, i de la nostra mort, com acte final de lucidesa, l’últim rampell intel·ligent de qui és capaç de desmitificar-ho tot, fins a les darreres conseqüències, de qui és capaç de contemplar per darrera vegada la creació de l’Univers com el patíbul que és. Autors als quals no els interessen els hipocondríacs, de qui pensen que no són més que uns egocèntrics que volen cridar l’atenció perquè necessiten ser redimits; els suïcides que els interessen, en canvi, són éssers que no apel·len a cap redempció perquè han aconseguit no necessitar-la.

Quan la raó i la voluntat ens fallen -tals pensadors i poetes creuen que tot sovint-, el terror que tenim al retrobament del que és el nostre estat pur, despullat de raó i d’energia, és tal que hem de posar mà a nous subterfugis; posem per cas narcòtics de tota casta (ansiolítics, somnífers, antidepressius); tota una gamma de remeis a la nostra disposició per mirar que la fallida no sigui definitiva: la qüestió és perdurar, de la manera que sigui, encara i tot en condicions lamentables. Antonin Artaud, poc abans de suïcidar-se va escriure: tot sovint visc rodejat d’un buit, hi som tan a prop, tot just a dues passes, però som incapaç de tirar-me dins aquest buit, he estat covard, com ho és tot allò que veig. L’escriptor que un dia va expressar que el que volia era exterminar la civilització que determina les coses perquè allò que deu ser pur sempre és en un altre lloc, allunyat de mi, un altre dia, cansat de cercar i de no trobar, va ser prudent i de ser prudent se’n diu també tenir seny: punt final.

Davant la moral –la dels uns i la dels altres però totes abassegadores- que els vol redimir, la literatura dignifica l’estatut d’homes i dones llur reialme dels quals no es troba verament en aquest món, tal com ens va advertir en el discurs que l’any 1904 en Gabriel Alomar va fer a l’Ateneu barcelonès.

Efectivament, Alomar posava esment en els poetes, però és que de poetes que s’han suïcidat se’n podria fer una legió, n’hi ha tants que fins i tot s’han escrit antologies. En un article que tendrà continuïtat la setmana que ve en farem un repàs exprés.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.