Opinar és una activitat arriscada. A més, és una activitat que es sol fer massa a la lleugera. En una societat amb llibertat d’expressió –suposada, és clar- on tothom pot expressar el seu parer, l’opinió es converteix sovint en un recurs omnipotent i vàlid per si mateix, que ens inhibeix de tota responsabilitat sobre el que deim. El perill rau en el desconeixement que aquesta validesa no és més que il·lusòria. Desconeixement que pot conduir, precisament, a la pèrdua de sentit de tot allò que hom gosa opinar.
Tot judici reposa sobre una ideologia. Temps enrere, l’expressió de certes idees podia anar acompanyada de greus conseqüències: mentre algú podia tenir pensaments divergents amb la ideologia dominant, no era lliure d’expressar-los. Podríem repetir cent vegades seguides que, en aquest sentit, la situació ha millorat, tanmateix seguiria sent mentida. Ara succeeix just el contrari. Amb la sagrada llibertat d’expressió, no s’ha universalitzat, precisament, la capacitat d’expressar la pròpia opinió, sinó la possibilitat de fer-ho. Amb aquest gest tan intel·ligent, el sistema ens segueix privant de l’autèntica llibertat d’expressió, la diferència és que ara ja no en som conscients.
Esteim d’acord que l’ésser humà esdevé subjecte en tant que entra en la societat i incorpora un llenguatge i uns valors. Així podem veure, ja de primeres, les grans limitacions que sotmeten l’individu i la seva llibertat, no sols d’expressió, sinó també de pensament. Òbviament ni la societat, ni el llenguatge, ni els valors que hem assumit són neutres: responen a una ideologia, és a dir, a uns interessos. Nosaltres partim d’aquesta base per construir tot un sistema d’idees que, fins i tot, podem arribar a concebre com divergents, però que sempre estaran condicionades per uns principis que massa sovint ens semblen neutrals; i és que allà on creim pensar i xerrar per nosaltres mateixes, esteim reproduint, involuntàriament, uns valors i uns interessos aliens filtrats a través del llenguatge que empram.
Aquest caràcter alienador del llenguatge, i fins i tot del propi pensament, es veu reforçat quan hom defensa una postura apolítica o una actitud de respecte indiscriminat a qualsevol postulat ideològic. Aquests dos individus tendrien en comú la defensa del sistema de valors instaurat mitjançant la seva objectivació. Al primer sols caldria dir-li que miri per on camina. Al segon se li hauria de fer veure que, òbviament, no tot judici és vàlid; a no ser que abans es defensàs amb un “ah no, és la meva opinió”. Llavors bastaria clavar-li una bufetada i fer-lo baixar a terra.
Però el problema arriba en detectar que cap idea no podrà canviar la base sobre la que s’ha format, que el que cal és directament atacar-la, violentar la societat, el llenguatge, els valors. Sospitar. Però llavors retornen els dos individus que havíem deixat en estat de xoc, aquest cop emparats per una força major, tot formulant les paraules màgiques: “Seny! Sentit comú!”. Exacte, la capa d’invisibilitat de la ideologia dominant.
Darrerament, el poble grec està posant en entredit la Unió Europea, després de llargues calamitats patides per no voler veure el problema. Ha bastat un referèndum per demostrar que no tot parer és igualment respectable, perquè no tot parer és igualment vàlid. I, com era de suposar, no ha tardat Merkel en demanar seny i sentit comú. Mira per on!
