Amb la campanya electoral en el seu punt més àlgid, m’agradaria recordar l’Invictus de Nelson Mandela. La història que va canviar el rumb de Sud Àfrica i l’eix principal en va ser l’esport.
El film de Clint Eastwood basat en el llibre de John Carlin explica com Mandela va aprofitar la Copa del Món de Rugbi de 1995 per conciliar el país. És un bon moment per mirar-la. La consciència política és brutal i la necessitat de confiar en el canvi, és talment contemporània.
En el marc de l’administració, sovint l’esport va lligat al ministeri/conselleria de cultura. En altres a educació. Sovint, també, la sensació és que els polítics no tenen gaire idea d’on col·locar-ne les competències i les atribueixen a un departament que per lògica hi diu prou bé. L’esport és cultura. I és educació. I és societat. Perquè per suposat l’esport és política. La gent que lluita per desvincular aquets dos mots i s’indigna quan els sent en una mateixa frase, o no hi entén de passions o no ha format mai part de cap competició esportiva.
Potser ha arribat el moment que els partits s’emmirallin en els grups d’esportistes o individuals que han aconseguit arribar a l’èlit. Observar-ne en detall els valors i aplicar-los a la seva fórmula de Govern. Les capacitats de moure milers de seguidors. La garantia de confiança que es guanyen amb l’esforç i el treball. Esforç i treball. Ni promeses, ni suborns ni mentides.
A més, aprofitant de nou el Cas Mandela, Invictus deixa clar que un canvi significa canvi. De colors, de persones, d’esperit. No guanyen els mateixos. I la confiança, amb intel·ligència i sacrifici l’obtenen els nous. Mandela va il·lusionar. I ho va fer a partir d’un equip que fins llavors només representava una part de la població. I precisament, en aquells instants, no il·lusionava ni els seus supporters.
Que ningú no mal interpreti aquest text. A l’esport també hi ha corrupció i corruptes. Però l’essència, com en la política, és dels que creixen. Les municipals són l’inici, i el govern l’horitzó. No es pot malgastar ni un vot. Jo només confio en els polítics que suen.
