Odi a Espanya?

Però, ja dic, aquest  patiment que fa estona voluntàriament sofresc –no és descartable un cert masoquisme en la meva persona–  ha tengut, fa poc, la seva recompensa, perquè, gràcies a ell, he pogut llegir un dels millors discursos que he escoltat o vist  en la meva vida. És el que va pronunciar Juan Goytisolo  amb motiu del lliurament, que li feren, del Premi Cervantes. En dit escrit o sermó  Goytisolo va acabar la seva homilia tot dient que no hem de defallir en l’intent de posar remei a les innumerables injustícies que es poden detectar en aquest país que s’anomena Espanya i que ”podemos” – va gosar   a pronunciar – millorar l’estat actual de les coses.

La reacció dels opinadors de la capital, els sentinelles  del canon nacional-catòlic, fou immediata i agressiva, i, entre altres adjectius, li enflocaren –podeu consultar les hemeroteques–, a Goytisolo, els d’eunuc, miserable, invertit, i “gilipollas”. No hi havia coincidència entre els insultadors sobre quin era el tret que predominava en el temperament del pobre escriptor, encara que si n’hi havia, d’unanimitat, en postular la causa de les seves –deien– tan poc oportunes ni encertades paraules.  Dita  causa o motiu  era el seu inveterat odi a Espanya.

Ja vos podeu imaginar que  vaig fer tot el possible per localitzar l’article de Goytisolo i el vaig trobar al País del 24 d’Abril. Fou, com he dit, una gran recompensa als patiments abans esmentats .

Hi ha, en el sermó que vaig poder llegir, moltes idees excel·lents  i del tot aprofitables. Solament – no vos assusteu–  a una d’elles  m’agradaria fer avui esment. És la d’assegurar –en una expressió que Goytisolo manlleva de Carlos Fuentes– que la seva nacionalitat  no és l’espanyola, sinó la cervantina. I qui diu la cervantina diu totes aquelles nacionalitats derivades de l’admiració vers  aquells  escriptors que escriuen des de la humilitat  –“Duc amb mi la consciència de la derrota com un pendó de victòria” ( Pessoa); “Duermo en el silencio del olvido”(Cervantes)– més preocupats per denunciar les injustícies que observen, que per adquirir fama i doblers.

El nacionalisme cervantí de Goytisolo té una gran virtut i és la de que és perfectament compatible amb altres nacionalismes –acceptem la paraula– com el meu, per posar un exemple que conec bé. Si el seu és el de  de Cervantes, Góngora o Clarín, el meu és el de A. March, Llull o Espriu. Són  dues fraternals nacions que tenen, entre si, –n’estic segur– les portes absolutament obertes als sempre recomanables fenòmens migratòris, que jo intent practicar tant com puc.

Lluminós, senyor Goytisolo!