Els dos únics escriptors musulmans que han guanyat mai el Premi Nobel de Literatura són l'egipcià Naguib Mahfuz i el turc de Constantinoble (avui anomenada 'Istambul') Orhan Pamuk.  A en Naguib Mahfuz un devot musulmà no va tenir altres feines més que apunyalar-lo pel carrer, com a heretge, i deixar-lo així baldat per a sempre.  N'Orhan Pamuk i l'armeni Hrat Dink signaren junts un article que feren plegats, en col·laboració.  Aquest simple fet va dur arrossegall: l'armeni, el mataren a trets pel carrer a Constantinoble i n'Orham Pamuk va haver de partir escapat de Turquia, cansat de les amenaces de mort que li arribaven sempre seguit.  Per salvar-se la vida, es va haver d'exiliar a un país mal vist, fins i tot odiat per una determinada intel·lectualitat occidental, un país que, a més d'asil, li va donar feina digna a diverses universitats: els Estats Units d'Amèrica. 

Amb aquestes dues simples dades, en tenc prou per afirmar que m'estim mil vegades més la civilització occidental d'avui, amb tots els seus defectes pendents de corregir, que són molts i grossos, que no l'Islam.  Ho vénc a dir perquè no em puc treure del cap un article que vaig llegir en aquest diari amb motiu de la tragèdia del 28 de març passat de l'avió de Germanwings en què l'autor, sense que ningú hagi encolomat al jihadisme l'accident aeri provocat pel copilot, hi fica amb calçador aquest escenari imaginari i s'hi recrea afigurant-se com ens posaríem els pèrfids occidentals amb els pobres musulmans si la feta fos estada un atemptat islamista.  I no tan sols això, sinó que manifesta, al llarg de tot l'article, una tírria a la nostra civilització occidental que no puc entendre. 

Retreu el fet que, en un cas de desgràcia tan excepcional, diversos polítics europeus compareguessin al dol, cosa que li sembla "l'europeisme més ranci i dement".  Què havien de fer, si no?  Fotre-se'n, senyor articulista?  Naturalment, va ben alerta a parlar enlloc de demència islamista, ni tan sols en l'escenari -imaginat seu!- en què fossin els jihadistes els qui estavellassin l'avió.  Som els occidentals els rancis i dements.  Sempre els occidentals.  I només els occidentals.  Com que ja no és la primera vegada que sent aquest cantet, que escolt aquest sermó, em deman què li passa a aquesta certa intel·lectualitat occidental, europea més concretament, que no pot pair Occident.  El nostre opinador arriba a dir-ne, fent-ne befa, "la nostra gran civilització".  Naturalment, que som una gran civilització!  Ja ho crec, que ho som!  No obligam ningú a creure en Déu, si no en té ganes.  Hem sabut superar els temps en què sí que anàvem així d'errats.  Ni consideram les dones éssers de segona categoria.  Ni els escapçam els òrgans genitals perquè no vagin desbaratades.  Ni feim els ulls grossos als dements -sí, aquest sí, dements perduts mal els toc pesta!- que les mutilen d'aquesta manera maldament qualque pobra nina es mori al cap d'uns dies d'agonia patint el mal de les ferides.  Ni amenaçam de mort ningú perquè hagi guanyat un premi Nobel o hagi escrit un llibre o hagi fet un article o hagi manifestat una opinió.  Ni penjam ningú per fet que sigui homosexual. 

Segons l'autor de l'escrit, "Si l’avió hagués estat d’una companyia africana, ple de negres i s’hagués estimbat a la selva congolesa, l’atenció mediàtica i política hauria estat similar a la d’un concert de música clàssica".  Una mica de sentit de la mesura, home!  I si es fos estavellat al Canadà, als Estats Units, o al Brasil tampoc els mitjans de masses nacionals nostres no n'haurien fet tant de cas com d'aquest avió, que era passat per Mallorca i Barcelona i que duia un mallorquí i molts de catalans del Principat.  Això és simple qüestió de proximitat.  No cerquem catorze cames al moix!  Altra cosa no feis, més que cercar-les-hi, rei, en retreure la tara original de tenir "els cabells clars" a l'hora de desbocar-vos contra el copilot i d'afigurar-vos-el "amb una còpia còpia de Mein Kampf devora els controls".  Mai l'Alcorà, no, cosa impensable!  Mirau per on, quan deis que "Altra vegada l'home blanc, impacient, assedegat de titulars i del control absolut, immediat i total de la informació", feis, sense voler, una foto perfecta... dels règims islamistes!

Ens pensam que els Drets Humans, que tocarien de ser universals, ho són de fet, pertot arreu.  I no.  Només ho són una mica, relativament i fins a un cert punt, a Occident.  Per tant sí que som la civilització més avançada del món malgrat la infinitat de defectes que ens hem d'autocorregir.  Digau-me'n una, de civilització, senyor articulista, en què l'home gaudesqui en un cinquanta per cent del nivell -evidentment millorable- de drets humans i socials com els que hem assolit a Occident, sobretot a Europa.  I alerta, que res no és definitiu, ni tan sols a Occident: reparau, sense anar més lluny, tres simples exemples que tocam avui amb les mans a l'estat occidental en què ens tenen embotits, com ara  el drama dels desnonaments, o la Llei Morral, del partit que es nega a condemnar els crims del franquisme contra la Humanitat, o la censura contra els canals de televisió en català, que imposa el mateix partit.  Aquests tres exemples tan propers i tan actuals són tot un símptoma d'alarma que demostra que res de tot quant hem avançat, i que tants de segles d'evolució ens ha costat assolir, res de tot això no tan sols no és plogut del cel sinó que tampoc no és definitiu ni per a sempre si no ho valoram, si no ho estimam amb cos i ànima i si no som capaços de defensar-ho.  Aferrem-nos-hi molt, per tant, a les valors occidentals!  Molt alerta a donar-les per presuposades ni per assegurades per a sempre!

Els dos únics escriptors musulmans reconeguts amb el Premi Nobel de Literatura, i que cit en el començament, han recorregut, a l'hora de cercar divulgar les seves conviccions, a la novel·la, que és un gènere típicament occidental, mirau per on.  I això em convenç que les altres civilitzacions avancen, almenys avui, en la mesura que copien els trets essencials de l'odiada civilització occidental.

Sens dubte, és molt i molt i molt millorable la nostra civilització.  No ha arribat ni a prop fer-hi al punt de civilització ideal ni immillorable.  Però jo no me n'empeesc gens, de ser-ne ciutadà.  Al contrari, n'estic ben orgullós i en don gràcies.